Com s’acompanya els infants tutelats?

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

A Catalunya hi ha 6.928 menors que reben alguna mesura protectora i 634 es troben en centres d’acollida a l’espera d’una resolució per ser reubicats en famílies o bé en centres residencials d’acció educativa. Aquest període, segons fonts de la DGAIA, acostuma a ser de sis mesos. Ara bé, la saturació dels centres d’acollida fa que, de vegades, aquest procés es dilati en el temps. Aquest és el cas de l’Agustín Díaz, pare d’acollida, que explica que van passar dos anys fins que ell i la seva parella no van poder acollir dues criatures.

“El sistema tarda massa a trobar famílies acollidores i la majoria d’aquestes famílies prefereixen infants petits, així com en les adopcions”, explica a Social.cat l’educador social Daniel Ortega. “Els equips d'atenció a la infància i l'adolescència (EAIA)”, que són els encarregats de fer el diagnòstic i la valoració de la situació de cada infant, “demanen que es treballi amb la família un mínim d’un any i mig i, si no va bé, aleshores es busquen alternatives. Així, per exemple, si l’infant arriba a un CRAE amb cinc anys, l’infant amb sis i mig, gairebé set, ho tindrà més difícil per trobar família”, destaca Ortega.

Les situacions dels infants desemparats són infinites i cadascun d’ells viu un procés diferent. Segons la DGAIA, si es tracta d’una renúncia hospitalària, és a dir, una mare que renuncia al seu fill just després de néixer, s’aplicarà directament un procés preadoptiu.

Un altre exemple és el cas d’un menor estranger sense referents familiars. En aquest cas, el nen aniria directament al centre d’acolliment. Amb tot, explica la DGAIA, “el termini d’estada del nen en un CRAE es podria allargar si aquest té una proposta d’acollida en família aliena i no se li troba la família per al seu perfil”.

El circuit ordinari d'intervenció a la infància, en tres etapes

El circuit ordinari d'intervenció davant la situació de risc d'un menor té tres etapes: la detecció, l'avaluació i la declaració del desemparament. El primer pas d’intervenció davant una situació de risc i maltractament d’infants i adolescents és la detecció. Habitualment, les persones que estan més a prop dels infants, com són familiars o veïns, són els que detecten les situacions de desemparament que requereixen una intervenció d’equips especialitzats. A més d’aquesta via, es distingeixen quatre àmbits de detecció de les situacions de risc: els serveis policials, els centres de salut —des dels hospitals fins als centres d’atenció primària (CAP)—, els centres d’educació i, finalment, el telèfon Infància Respon.

Un cop s’ha detectat la situació es fa l’estudi del cas, l’avaluació i la corresponent proposta de mesura. Els equips bàsics d’atenció social primària (EBASP) són els encarregats de fer aquesta primera avaluació. Després, es fa la derivació a l’equip d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA) del territori quan es considera necessària la intervenció especialitzada. Per la seva banda, l’EAIA intervé amb l’infant, la família i el nucli de convivència per a valorar la situació sociofamiliar i fa una proposta de mesura protectora a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que és el darrer organisme d'intervenció, després que s’exhaureixin les vies prèvies d’atenció.

En aquest àmbit d’actuació, els centres d’acolliment, que són els primers centres que reben l’infant, duen a terme una atenció immediata i transitòria. Separen els menors de la família i es fa una observació i diagnòstic de la seva situació i la de les seves famílies. La tercera etapa del circuit d’acompanyament als infants és la declaració de desemparament, l’assumpció de la tutela i aplicació de diverses mesures de protecció amb diferents tipologies de centres. Unes mesures que passen o bé per un centre residencial o bé per una família d’acollida.