El combat contra la segregació escolar: una millor distribució i més ajudes per a famílies desafavorides

Cristina Allué  @crisallue 

La segregació escolar no disminueix des del 2008. Entitats com la Federació de Mares i Pares d’Alumnat de Catalunya (FaPaC) o l’Associació de Mestres Rosa Sensat i òrgans com el Síndic de Greuges fa anys que alerten de les conseqüències en l’educació dels infants. Ara, un nou informe de la Fundació Jaume Bofill i Ivàlua explica el fenomen i intenta abordar algunes solucions.

D’entrada, l’autor de l’informe, Miquel Àngel Alegre, alerta que hi ha més segregació a les escoles que la que es dona al conjunt de la societat. És a dir, hi ha escoles que tenen un percentatge d’infants en risc d’exclusió o d’alumnes d’origen estrangers elevadíssim si es compara amb el que s’hi troba en el conjunt del seu barri o ciutat.

A més, la segregació es dona per igual tant entre centres públics com entre centres privats i, dins dels municipis sempre n’hi ha algun cas, motiu pel qual no és una qüestió territorial i tampoc té a veure amb el fet migratori. El fenomen només s’explica, per a Alegre, per una mala distribució de l’alumnat que sí que es pot resoldre amb les polítiques adequades.

Els sis instruments per solucionar la segregació

En l’informe s’analitzen fins a sis instruments que s’usen per assignar escola i que poden motivar la segregació o reduir-la. En general, segons Alegre, “caldria garantir que l’accés als centres no depengués de la capacitat de les famílies de sufragar els costos directes i indirectes de l’escolarització” i caldria evitar les escoles que poden decidir a qui admeten. Alhora, s’haurien de canviar els criteris d’assignació de plaça per proximitat al domicili familiar i aplicar polítiques de quotes generoses per a les famílies vulnerables, així com informar millor les famílies i, sobretot, prioritzar “les segregacions més problemàtiques”.

1. L’assignació de plaça per proximitat al domicili familiar, que pot propiciar, tal com alerta Alegre, “que les famílies amb més recursos econòmics trobin oferta educativa fora de l’entorn més immediat”. Si s’elimina el criteri, però, també pot eixamplar les diferències perquè no s’obliga a la majoria a cenyir-se al seu entorn. La proposta d’Alegre és trobar, per tant, un mig camí, que sigui “capaç de dibuixar zones escolars àmplies i internament diverses des d’un punt de vista socioeconòmic i cultural” i que “desicentivi la fugida a escoles privades”.

2. Escoles selectives i sense restriccions zonals. Hi ha centres que, per les seves característiques, queden fora del sistema general d’assignació per proximitat i tenen els seus propis sistemes d’admissió. Aquestes xarxes d’escoles diferenciades de la resta acostumen a segregar per criteris acadèmics o econòmics. En general, “la presència en la xarxa escolar de centres sense zona o de lliure elecció sembla actuar com a pol d’atracció d’aquelles famílies que parteixen d’una posició més avantatjada en el camp de l’elecció escolar”.

3. Reserva de places: les polítiques de quotes. Aquesta és una política que, com s’explica a l’informe, “para atenció a la distribució d’aquells col·lectius d’alumnes que requereixen d’un suport educatiu especial, ja sigui pel seu origen social, procedència geogràfica o per dèficits cognitius”. L’objectiu és que tots els centres, independentment del lloc on siguin, escolaritzin alumnat més vulnerable. De fet, els estudis encarregats a Catalunya sobre aquest model demostren que funciona sempre que el nombre de places sigui prou generós, sempre que abans de l’aplicació la segregació fos molt forta i si es cobreixen les places.

4. Polítiques de xec escolar. En aquest cas, hi ha un marge d’elecció de centre a mans de les famílies, que fa que tinguin accés a escoles més enllà de les més pròximes. Aquests xecs poden ser universals, és a dir, que qualsevol alumne els pot demanar i que acostumen a augmentar la segregació; focalitzats, on les famílies que poden escollir són només les més desafavorides i que no semblen tenir “un efecte desegregador rellevant”; o progressius, en què el finançament i elecció de centre serà superior per als alumnes més desafavorits que per als altres, que tampoc ajuden massa a reduir la segregació escolar allà on n’hi ha.

5. Accions informatives. Tal com expliquen a l’estudi, és habitual que algunes administracions desenvolupin mesures informatives adreçades a capacitar millor les famílies perquè s’informin millor a l’hora d’escollir escola. Aquesta mesura, tal com reconeix Alegre, però, “és força limitada”.

6. Algoritmes d’assignació escolar. Per últim, hi ha també la possibilitat d’aplicar patrons o algoritmes a l’assignació de places, amb sorteig, per exemple, o prioritzant criteris com la proximitat, les necessitats educatives, els germans escolaritzats abans, entre d’altres. Però, tal i com alerten a l’estudi, “aquest procediment tendeix a no satisfer les famílies i pot alimentar dinàmiques de segregació pel fet que famílies amb més recursos mantenen l’opció de fugida a escoles privades”.