María Soledad Cisternas: “L'accessibilitat universal és un dels grans desafiaments del nostre temps”

L'enviada especial de l'ONU assegura que per fer complir els tractats internacionals és imprescindible la participació de les persones amb diversitat funcional

Al món hi ha més de 1.000 milions de persones amb alguna discapacitat, el que suposa el 15% de la població mundial. Però com se les atén? La nova enviada especial de l'ONU, María Soledad Cisternas, que va col·laborar en l'elaboració de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, considera que l'eina d'apoderament més important és “la participació plena i efectiva en la vida pública de les mateixes persones amb discapacitat”. Al Social.cat hem entrevistat Cisternas perquè ens expliqui com aconseguir-ho.

Així ho ha explicat a la taula Trencant estigmes, a les XVII Jornades Internacionals Barcelona Down, organitzades per la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD) i celebrades al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona els dies 9 i 10 de novembre. Així mateix, diferents especialistes han analitzat les necessitats que els infants i joves amb síndrome de Down. També durant la jornada, un representant del projecte periodístic Èxit21 ha reflexionat sobre el tractament de les persones amb discapacitat intel·lectual en els mitjans de comunicació.

El 2018 es compleix una dècada des que es va celebrar la Convenció sobre les Persones amb Discapacitat. Ha canviat des d'aleshores la lluita pels drets d’aquestes persones? 

Durant anys vam lluitar per elaborar una Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, un tractat internacional que regulés les relacions en matèria de drets i consagrés el model de drets humans per a les persones amb discapacitat. Aquesta lluita la vam engegar durant la dècada dels 90 i fins a l'any 2006. Aleshores, es comença a adoptar realment la Convenció sobre les persones amb discapacitat.

Ara cal implementar-la, doncs?

Sí, la nostra lluita ara és aconseguir una implementació del que ja s'ha regulat normativament. És a dir, intentar que el que està escrit arribi a la vida de les persones, que sigui realment s'apliqui a les persones amb discapacitat i a la societat en el seu conjunt.

Tanmateix, hi ha una bretxa enorme entre el que promet la comunitat internacional i el dia a dia de les persones amb discapacitat. Com s'escurça aquesta distància?

Aquesta bretxa no es pot escurçar per art de màgia. Cal un compromís ferm de les autoritats de l'Estat: des de les instàncies parlamentàries fins a les municipals passant pel poder judicial. Però també cal un compromís de la ciutadania, una presa de consciència.

Com se sensibilitza?

Es poden organitzar jornades com aquesta en la qual he participat, es pot fer a través dels mitjans de comunicació, que vetllen perquè el que està escrit en el tractat s'implementi. L'aplicabilitat de les lleis depèn de les autoritats, però també de la ciutadania. No és només una part o l'altra, és el treball mancomunat de tots dos, que han de remar alhora.

Digui'ns algun repte que encara resti pendent des que es va aprovar el tractat internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat?

El 2018 es compleixen deu anys des que aquest tractat va entrar en vigor i, avui, encara hi ha molts reptes sobre la taula perquè encara hi ha molts desafiaments a acarar. Un dels més notoris és l'accessibilitat universal, l'accessibilitat de l'espai físic, però també a la informació i les comunicacions.

Accessibilitat a tots els nivells?

Sí, l'accessibilitat també a les tecnologies, a tot tipus de processos i productes. Al final, l'accessibilitat és un pont per a l'exercici dels drets. Si no hi ha accessibilitat, no es poden exercir els altres drets per totes les persones en igualtat de condicions.

Algun altre repte immediat?

Que totes les persones amb discapacitat tinguin el dret a expressar la seva voluntat, les seves preferències, el seu consentiment, a tenir autonomia per aconseguir el paradigma de la via independent. Crec que aquests són els dos grans desafiaments.

Quina ha estat l'eina d'apoderament més potent que han aconseguit les persones amb discapacitat?

El millor i més òptim instrument d'apoderament és la participació plena i efectiva en la vida pública de les mateixes persones amb discapacitat. Sense intermediaris, sinó les pròpies persones amb discapacitat manifestant quines són les seves necessitats i les seves contribucions a la societat en què viuen. Aquesta participació va ser el que va fer aconseguir la convenció i aquesta mateixa participació és la que ajuda a catalitzar els processos d'implementació. És la societat civil la que apunta cap a on hem d'anar i amb quina rapidesa hem de fer-ho. Això, per a mi, és immillorable i no és canviable: la participació és la clau. Una participació, òbviament, pacífica i constructiva.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article