“Ja en tindreu un altre”: la invisibilitat del dol gestacional

La societat actual sovint gira l’esquena a la mort, perquè no té eines per a viure-la ni acceptar-la com un procés natural

En el cas del dol gestacional, això encara s’agreuja més, a causa del poc reconeixement que aquest tipus de mort rep de la societat i l’Administració. Això fa que sovint les famílies que el pateixen s’hagin d’enfrontar a frases com “ja en tindreu un altre”, explica Cristina Silvente, experta en Psicologia de la UOC.

Segons les dades de l’INE, les morts perinatals representen gairebé 5 de cada 1.000 naixements a Espanya. La mort perinatal té lloc quan un nadó es mor entre 22 setmanes de gestació i 29 dies de vida, i es pot esdevenir per causa de tres situacions: la mort abans de néixer, la mort per cures pal·liatives perinatals o la mort per la decisió d’interrompre legalment l’embaràs. No obstant això, Silvente assegura que quan la mort perinatal es produeix en un dels dos primers casos, les causes no s’arriben a determinar ni amb els resultats de l’autòpsia. “Això transmet molta sensació de falta de control i molta incertesa en els pares”, apunta.

Viure més d’un dol alhora

Silvente afirma que les morts gestacionals no són reconegudes per temes culturals i perquè sempre s’han volgut silenciar. “La mort d’un fill és la mort fora de temps, i la gent es queda amb la idea que, pel fet que el nadó no ha nascut, no és un ésser en si mateix”, raona.

Segons l’experta, la pèrdua d’un fill durant la gestació o al cap de pocs dies d’haver nascut provoca un fort impacte emocional en la parella, perquè “es trenquen tots els somnis i plans de vida que s’havien fet”. A més a més, assegura que algunes mares entren en un “estat d’incertesa constant” que les porta a tenir la sensació “d’haver fallat com a mares, que els ha fallat el cos”.

Aquests sentiments s’agreugen, afegeix Silvente, amb la manca de suport social i de l’entorn immediat. “Moltes parelles es troben que ni els amics ni la família els parlen del fill que han perdut, que no els truquen ni els escriuen, i això fa que de vegades hagin de viure més d’un dol alhora: el dol pel nadó, pel futur, pel seu cos i pel trencament amb les amistats o els familiars”, lamenta.

 “Les llevadores haurien de tenir formació”

Si bé als hospitals encara no hi ha un procediment generalitzat per a l’acompanyament del dol perinatal, sí que hi ha —cada vegada més— protocols per a ajudar les famílies a afrontar-lo. No obstant això, Silvente lamenta que la majoria d’aquests documents sovint només es refereixin a les pèrdues després de la 22a setmana. “El dolor és el mateix, i als protocols només es parla de la mort perinatal, quedant excloses totes aquelles parelles que han perdut el seu nadó amb menys setmanes”, raona. 

Aquests processos, recollits a la Guia d’acompanyament en el dol perinatal, consisteixen, entre altres coses, a establir una persona de referència a la qual la parella es pot adreçar durant l’ingrés, informar-los adequadament sobre els procediments, i preguntar-los si volen veure el nadó que han perdut i estar amb ell, i si volen guardar-ne records. A vegades també s’opta per posar indicacions a l’habitació, com ara papallones, per a assenyalar que aquella dona està de dol.

En la psicologia perinatal es fa servir el símbol de la papallona per a identificar les dones que han patit una mort gestacional. D’aquesta manera, tot l’equip de professionals les pot identificar i actuar en conseqüència seguint els protocols.

Segons Silvente, “totes les llevadores haurien de tenir formació en el dol gestacional”, ja que tard o d’hora es poden trobar en una d’aquestes situacions i “no sabran afrontar-la”. “La psicologia perinatal és l’arrel de la vida, a partir de la qual es construeix la persona, i és fonamental que els psicòlegs en tinguin una base de coneixements, tant si es dediquen a les famílies, com als nens, als adolescents o als adults”, conclou.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article