Amparo Poch, la metgessa feminista i llibertària que va salvar centenars d'infants del franquisme

Cristina Allué  @crisallue 

Any rere any, l’Institut Català de les Dones commemora la trajectòria de dones il·lustres sense les quals no s’entendria la Catalunya actual i que, malauradament, no sempre han estat prou visibilitzades. Aquest 2018, les celebracions es dediquen a l’escriptora, pedagoga i política Maria Aurèlia de Capmany i a la poeta i traductora Montserrat Abelló, en els 100 anys del seu naixement; i a la metgessa, sindicalista i periodista Amparo Poch, en els 50 anys de la seva mort.

Justament per presentar els actes que s’organitzaran a l’entorn de la figura d’Amparo Poch, que inclouen taules rodones, una exposició itinerant, conferències, una obra de teatre i un vídeo divulgatiu, la historiadora Antonina Rodrigo, que és comissària dels actes, va aprofitar per donar a conèixer la figura de la metgessa llibertària.

Qui és Amparo Poch i quin paper va jugar a Catalunya? Amparo Poch va néixer a Saragossa i a la seva carrera precoç devem estudis i articles sobre sexualitat femenina. Va arribar a treballar per al govern espanyol republicà i d’ella són estudis com La vida sexual de la mujer. Pionera a la seva època, ja preveia l’absoluta necessitat d’instruir les dones en la vida sexual: des de la pubertat i la menstruació, fins a l’embaràs, el part, l’avortament o la menopausa.

“Amb 15 anys ja se n’anava a les fàbriques a ensenyar les dones, escrivia articles llibertaris i feia discursos. En aquella època era considerada pràcticament una prostituta”, reconeix Antonina Rodrigo, que va descobrir la figura de la metgessa a través dels articles de la revista de l’organització Mujeres Libres, tot un referent per a l’anarquisme espanyol. La revista, que recollia des de reflexions polítiques fins a tractats feministes, i el moviment, que va ser clau en la defensa de les dones al front republicà durant la Guerra Civil, els van fundar Amparo Poch, Lucía Sánchez Saornil i Mercè Comaposada i Guillén. A l’octubre del 1938, la federació ja tenia més de 20.000 integrants dones.

Antonina Rodrigo es va proposar, aleshores, refer la seva biografia, a partir dels pocs testimonis que la van conèixer en vida, molts d’ells ja desapareguts. Les primeres pistes les va obtenir d’una cosina, que recordava que “es posava pantalons, escrivia als diaris i era avortista”. De fet, el pare, que era militar, li va prohibir que estudiés Medicina, fet que no li va impedir cursar amb excel·lència la carrera, i la seva mare era una dona molt beata que mai no la va comprendre. “Amparo Poch va ser com una flor en un femer. Estava predestinada a ser una de les grans dones del nostre país, però, després de la Guerra Civil, va haver de marxar a l’exili com tants altres”, explica Rodrigo.

Un paper desconegut a la Catalunya derrotada

Abans d’arribar a la ciutat francesa de Toulouse, però, Amparo Poch, segons la historiadora que l’ha biografiat, va complir encara un paper importantíssim, però pràcticament desconegut, a la Catalunya republicana que havia de caure derrotada per les forces feixistes. Ella, que havia treballat per al Ministeri de Sanitat de Federica Montseny, va marxar a València, com la resta del govern espanyol assetjat pel feixisme, i mesos després va arribar a Catalunya quan gran part de la població marxava cap a França, a l’exili, pels camins i carreteres.

Va ser aleshores quan a Poch se li va encarregar que tingués cura de grups de nens i nenes que fugien cap a la frontera en autobusos precaris. Durant setmanes, la seva tasca va consistir a pujar i baixar de Barcelona a la frontera. Això va fer possible que centenars d’infants arribessin a França, on es trobaven amb les famílies o se’ls buscava un lloc on viure. De l’època se’n conserven algunes fotografies que Rodrigo ha rescatat d’arxius, en què es veu Amparo Poch fent discursos a Barcelona.

La llevadora de la frontera francesa

Ja a França, Poch va seguir fent de llevadora i metgessa, però pràcticament en la clandestinitat, perquè el govern francès no permetia que els exiliats amb titulacions exercissin les seves professions. Rodrigo encara va trobar dels anys a l’exili matrimonis a qui Poch havia ajudat. Va conèixer una parella francesa que, durant anys, va intentar tenir fills i no podia. Algú els hi va parlar de l’Amparo Poch i, aconsellats, van anar-la a visitar. Van tenir tres fills. La seva tasca humanitària li va merèixer el títol popular, concedit espontàniament pels seus pacients, d’àngel de la guarda dels refugiats espanyols.