Andy Trias: “Sobreprotegir és la paraula que més odio de la vidaˮ

Judit Domènech  @JuditDs 

Directe. Natural. Al gra. Honest. Sense trampes. “Per què has escrit aquest llibre, Andy?ˮ, li demana el periodista Antoni Bassas davant de l’auditori de la Casa del Llibre ple a vessar. “Per desfogar-meˮ, li etziba, i afegeix: “Volia treure’m espines clavades, que m’angoixavenˮ. L’Andy Trias té Síndrome de Down i acaba de publicar ‘Ignorant la SD’, un llibre que recull tot de reflexions que es fa al voltant d’aquest trastorn genètic i que ha presentat aquest dimecres, a Barcelona.

“Aquest llibre ens posa a tots davant el mirall i ens fa veure quina és la relació que tenim tots amb la Síndrome de Down i amb nosaltres mateixosˮ, afirma Bassas, quan l’introdueix. A la taula també els acompanya la periodista Mònica Terribas, que té un fill que comparteix la condició de l’Andy. També té Síndrome de Down. “Llegint el teu llibre, Andy, puc entendre millor el meu fillˮ, li confessa Terribas, que li agraeix la publicació del llibre que li ha portat 16 anys d’elaboració.

Després d’una petita introducció dels dos periodistes li donen pas. A l’Andy li encanta fer discursos, i aquesta és la seva gran oportunitat. El primer tema que posa sobre la taula és la protecció de les persones amb Síndrome de Down: “Sobreprotegir és la paraula que més odio de la vidaˮ, diu, i segueix: “No sigueu indecisos, no tingueu por de donar oportunitats a la gent. Tenim dret a equivocar-nos, també. Estic segur que molts dels que avui sou aquí, tingueu Síndrome de Down o no, també us equivoqueuˮ. “Som persones o no som persones?ˮ, etziba.

Segons l’Andy, la discriminació cap al col·lectiu de persones amb Síndrome de Down encara existeix: “A nosaltres ens deien subnormals i mongòlics. Ara ens diuen que estem malalts!ˮ. I es qüestiona si la societat és solidària, doncs, amb les persones amb Síndrome de Down. Ell ho té molt clar: “Noˮ. “No és la mateixa societat que la d’aquella època però encara no és prou madura”, explica l’Andy.

“Quan em van separar de la resta d’alumnes de l’aula per fer les classes de matemàtiques i anglès vaig saber que tenia la Síndrome de Down i que tenia un problema d’aprenentatge”, explica. És per això que va decidir no estudiar, malgrat que defensa que les persones amb Síndrome de Down ho puguin fer. Ell no volia trobar-se amb aquesta mateixa experiència a la universitat.

Bassas i Terribas tanquen l’acte preguntant-li on es veu en un futur. “Et veuries fent de diputat?ˮ, li demanen. “Per què no?ˮ, respon ell. I al cap d’una estona, quan s’ho ha pensat dues vegades, rectifica: “Bé, no em vull posar en política perquè el meu pare ja s'hi va posar i sé el què és”. “I periodista?ˮ, li demanen. La resposta és fàcil: “Ja ho sócˮ.