Francisco Cárdenas: “Tinc la sensació que un camió se’m va emportar la nena per davant”

Un documental de TV3 denuncia els casos en què el sistema de protecció a la infància ha fallat i ha provocat una “terrible i innecessària” situació de trencament familiar

El 12 de març del 2009 començava una vida totalment nova pel Francisco. El dia abans li havia arribat un teletip de l’Administració catalana que el citava l’endemà, a les 9 del matí, a ell i la petita de 3 anys i mig que tenia a càrrec seu, a unes oficines de l’Avinguda Paral·lel de Barcelona. Només d’arribar, una funcionària li va agafar la nena i se la va emportar en una altra habitació. Li van dir que la tutela s’havia acabat perquè hi havia una resolució de retirada. Des d’aleshores, el Francisco no ha vist més la Maragda.

Des que la nena no tenia ni mig any que el Francisco i la seva dona l’havien acollit. El règim era, concretament, d’acolliment preadoptiu. No s’havia acabat de materialitzar l’adopció perquè els mancaven alguns papers i just aleshores la parella havia iniciat un procés de separació. Segons el Francisco, “l’Administració no va saber com manegar-s’ho i van decidir fer una retirada de l’infant, trencant així totes les coordenades espai-temporals”.

Ara, la Maragda, acaba de fer 12 anys i el Francisco continua sense veure-la. “Tot i que jo, en un principi, i des de la via judicial, vaig demanar que la nena tornés amb mi, això no es va produir. I ja fa uns quants anys que vaig canviar la meva petició. Ja ha passat temps i jo vull pensar que la nena està integrada, i bé, i el que vull és tornar-li el seu passat. Explicar-li que no va néixer amb 3 anys i mig, que no va ser una nena abandonada, sinó al contrari. Que hi ha moltíssima gent que la continua estimant”, explica.

Es queixa, sobretot, de com es va produir la retirada, tant immediata, i sense ser-ne conscients: “Pujàvem les escales de l'Avinguda Paral·lel fent plans pel cap de setmana següent”. I assegura: “Això pot tenir conseqüències. És fàcil que en un futur, quan aquesta criatura tingui 30 o 40 anys, li surti la por a l'abandonament. Jo tot això li vull estalviar.”

El Francisco és l’impulsor de l’associació Aprodeme, que representa 870 famílies de tot l’Estat espanyol a les quals se’ls ha retirat la custòdia dels fills, ja siguin acollits, adoptats o propis. Ell també és un dels protagonistes de ‘Desemparats: el dolor’, el documental que ha emès aquest dimarts TV3, en el marc del programa Sense Ficció.

El documental es fixa en aquells casos en què el sistema ha fallat i ha provocat una “terrible i innecessària” situació de trencament familiar. El dolor de les famílies, provocat per “errades dels serveis mèdics, per les presses dels serveis socials o per les pors mediàtiques del sistema” n’és el protagonista. Des de la direcció del programa expliquen que “l’administració, per protegir els menors, ha teixit una sèrie de protocols que s’han de complir” i afegeixen que “la roda, quan s’engega, costa molt d’aturar”.

Segons la DGAIA, si hi ha risc alt, s'obliga a intervenir. “Primer és la protecció de l'infant”, diuen fonts del departament. I reiteren que “les retirades d'immediat es faran de la millor manera possible per l'infant, i no per la família”.

Des del 2012 fins al 2016, 137, és a dir, el 0,29% de 47.000 mesures de protecció judicialment impugnables han estat favorables per la família. Aquest fet no suposa 47.000 infants afectats, sinó decisions de la DGAIA. S’ha de tenir en compte que pot haver-hi més d'una decisió per infant.

Aquestes sentències favorables per la família, segons fonts de la DGAIA, poden ser per desemparament que no havia de produir-se o bé per canvis de règims de visites, per exemple. És a dir, engloben casos més i menys greus. “Però no totes per desemparament no justificat o impugnable”, diuen. De fet, en els darrers 9 anys la DGAIA, ja sigui per decisió del departament o per decisió judicial, ha indemnitzat 6 famílies per desemparament no justificat.

Tanmateix, Francisco considera que aquestes són “dades trampa”. “Només passen per processos judicials molt costosos aquelles famílies que tenen prou diners i recursos per fer-hi front. I un judici no t'assegura res, “estàs batallant contra tota una Administració”. “La immensa majoria no tenen capacitat per pagar-se un advocat”, assenyala. De 418 famílies catalanes de l'Associació Aprodeme, només el 25% han començat un procediment judicial. D'aquest percentatge, el 10% desisteixen algun moment per falta de recursos, normalment si han de recórrer decisions de primera instància. Per tant, només el 15% continuen lluitant judicialment.

Amb tot, reconeix que hi ha moltíssims professionals a l'Administració que treballen bé, “hi ha gent molt compromesa, però hi ha una estructura que fa que aquest tipus de demandes, com la meva, no tinguin sortida”. Segons el Francisco, el sistema treballa molt bé la intervenció però no treballa la prevenció. “Es posiciona com a enemic de les famílies”, diu. I reivindica la figura d'un jutge “des del minut zero perquè les famílies es puguin defensar”.

L’Administració, en canvi, justifica que no existeix cap fet objectiu que indiqui que un jutge pot resoldre millor la situació abans que un professional de la DGAIA que ha seguit el cas de ben de prop.

Sigui com sigui, les famílies que apareixen al reportatge qüestionen “les formes de desemparament, la celeritat i la poca prevenció” que es fa des del Govern. “L'Administració decideix la vida d'un nen. No pot ser que et citin i al mateix temps els mossos vagin a l'escola i se t'emportin l'infant”, conclou el Francisco.

El sistema de protecció a la infància, d’ençà del cas Alba, -la nena de Montcada i Reixac que va quedar greument lesionada després de rebre una pallissa del seu padrastre, el març del 2006- va endurir els protocols perquè cap infant tornés a ser víctima de la violència en el seu nucli familiar. Per contra, és evident és que hi ha casos en què el sistema, malgrat que les famílies comptaven amb informes favorables a tenir fills al seu càrrec, l’Administració els ha provocat un dolor innecessari.

La mateixa directora general de la DGAIA, Georgina Oliva, ja ha reaccionat al documental amb un fil de tuits:

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article