Una de cada tres dones de 15 a 29 anys té por de tornar sola a casa

El cas de ‘La Manada’ posa de manifest la desprotecció que viuen les noies i la indignació que sent gran part de la societat

Al 34,2% de dones joves els fa por caminar soles de nit pel poble o barri en què resideixen. Així es desprèn del darrer informe de l’Observatori Basc de la Joventut, que situa la xifra en el 3,9% en el cas dels homes. La por de les dones joves a caminar soles de nit s’ha incrementat notablement en els darrers dotze anys, passant del 22,5% (el 2004) al 34,2% (el 2016). En tots els anys analitzats es constata que les dones de 15 a 19 anys són les que expressen més temor. El 2016 el 43,5% de dones d’aquesta edat asseguraven tenir por de tornar soles a casa.

“Ja he arribat a casa, estic bé”, “Jo també”. És una conversa habitual en el grup de Whatsapp de dones joves, que es repeteix sistemàticament cada cop que surten juntes de nit i tornen soles a casa. Un missatge que no sol aparèixer en els grups de Whatsapp masculins, que sí que sembla que comencen a prendre consciència de com de diferent resulta la tornada a casa per a les seves companyes.

Júlia Pascual, psicoterapeuta i professora col·laboradora de la UOC, insisteix que la por és sovint un sentiment mal vist perquè l’associem a covardia, quan, en realitat, els valents no són els que no tenen aquesta emoció bàsica, “aquests són els inconscients”, sinó que els valents són els que malgrat sentir por l’afronten. “Parlem d’una emoció imprescindible per a la supervivència que, en la mesura justa, ens ajuda a adaptar-nos a l’entorn i a evitar els perills. En realitat, la por és només un problema quan es converteix en pànic que limita i bloqueja qui la pateix”, afegeix.

Com es pot combatre aquest bloqueig? Per a Ferran Roig, psicòleg i professor col·laborador de la UOC, combatre la por és com combatre els fantasmes. “Tots sabem que els fantasmes no existeixen, però si jo m’imagino que hi ha un fantasma i em poso a córrer, aleshores el fantasma em persegueix. Si m’aturo, em giro i encaro el fantasma, aleshores el fantasma es desfà”, explica. Per tant, la teràpia consisteix a afrontar les pors en lloc d’evitar-les.

”A vegades tenim por de tenir por”, afirma Roig, segurament a causa d’una situació traumàtica mal resolta: una mossegada d’un gos quan érem petits, un robatori en una ciutat, una mala experiència en un avió o un cas de violència. Helene Flood Aakvaag, investigadora i psicòloga del Norwegian Centre for Violence and Traumatic Stress Studies d’Oslo, parla en un dels seus estudis de l’especial vulnerabilitat de les persones que han patit violència.

“Les víctimes de la violència són particularment vulnerables a noves experiències violentes. Una relació propera al perpetrador i el tipus de violència pot afectar la salut mental després de la violència”, expressa. I afegeix que “com més vergonya o culpa provoca el trauma, més gran és el xoc o la por posterior”.

“No tinc por”, càntic contra els atemptats del 17-A

Moltes de les pors individuals són alhora pors col·lectives. El 17 d’agost farà un any que Catalunya va patir un atac terrorista a Barcelona i Cambrils. Aquella tarda van morir 13 persones i més de 130 van resultar ferides. El xoc patit per la ciutadania va ser elevat. Malgrat tot, l’endemà es va fer fort el càntic ‘No tinc por’. Ferran Roig, present en la manifestació pels atemptats, va afegir un petit matís al càntic.

“Jo no deia ‘no tinc por’ sinó que deia ‘no tinc prou por’. De por se n’ha de tenir sempre, entesa com a prevenció davant una situació de risc”, explica. “La cosa és saber que tens por i saber com superar-la. Jo tinc por, però no tinc prou por per a no venir a la manifestació”, conclou.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article