Barcelona xifra per primer cop el dèficit d’inversió en residències públiques: 2.780 places menys i 18 milions de sobrecost

Redacció

L’Ajuntament de Barcelona ha elaborat per primera vegada un informe detallat sobre la situació de dèficit de places residencials públiques destinades a la gent gran que hi ha a la ciutat de Barcelona. Fruit d’aquest treball, el consistori ha xifrat què representa el dèficit d’inversions a la ciutat: 2.780 places residencials amb finançament públic per sota de l’objectiu que es va fixar el Govern en la programació per al 2008-2012 i un sobrecost per a les arques municipals de com a mínim 18 milions d’euros anuals.

Segons el padró d’habitants de gener de l’any 2018 a Barcelona hi ha 349.433 persones de 65 i més anys, la qual cosa representa el 21,5% del total de veïns i veïnes de la ciutat. Ara bé, les projeccions demogràfiques preveuen un creixement progressiu d’aquest percentatge, a un ritme aproximat d’una dècima percentual cada any. Aquesta tendència farà que l’augment es concentri en la franja de població de 75 a 79 anys i, finalment, que el 2030 el 8,3% de la població tingui 80 anys i més.

L’informe l’ha presentat aquest divendres la tinenta l’alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz, acompanyada pel vicepresident del Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona, Joan Martínez. “Igual que la manca d’inversió per part de la Generalitat en escoles bressol vulnera els drets de la infància, la manca d’inversió i planificació en residències públiques està vulnerant els drets de les persones grans i dels seus cuidadors. És una situació que no ve d’ara i és hereva de fa uns quants anys, però cal posar-hi solució de manera urgent”, ha explicat Ortiz.

Una oferta insuficient

Així, actualment la ciutat de Barcelona disposa de 13.051 places de residència. Un 42% del total (5.507 places) formen part de la xarxa pública, ja siguin pròpies, concertades o col·laboradores; un 46% (5.982 places) estan ubicades en centres privats però disposen d’una prestació econòmica vinculada (PEV); i el 12% restants (1.562 places) són privades.

En qualsevol cas, el sector públic és clarament minoritari a la ciutat, com demostra el fet que entre les 5.507 places que formen part de la xarxa pública només un 30% són de gestió directa i el 70% restant s’ofereixen a partir de proveïdors privats.

En paral·lel a aquesta situació, a l’abril d’aquest any hi havia un total d’11.273 sol·licituds per entrar en una residència, la qual cosa representa que 8.063 persones estaven inscrites en llista d’espera. Una mateixa persona pot presentar fins a tres sol·licituds d’ingrés en centres diferents, i mentre està a l’espera d’una plaça en un centre determinat pot estar ingressat en un altre.

La realitat, però, és que un total de 3.942 barcelonins i barcelonines estan en llista d’espera per ingressar en una residència mentre esperen la plaça en un domicili particular i, per tant, són susceptibles d’estar rebent atenció per part del Servei d’Ajuda al Domicili (SAD), el Servei d’Atenció d’Urgències a la Vellesa (SAUV) o un equipament sociosanitari, entre d’altres.

Així doncs, només per atendre la demanda actual de les persones que esperen una plaça pública en domicili, caldria incrementar un 72% el nombre de places públiques a la ciutat. Si se sumen les persones que cobren una PEV i que igualment esperen una plaça pública malgrat estar ingressats en un centre privat, aquest increment hauria de ser del 109%.

Ara bé, la radiografia de la situació actual va encara més enllà, i és que la ciutat de Barcelona té un total de 24.114 persones amb un grau de dependència reconegut II i III que no estan en residències públiques o concertades, de les quals només el 10% rep una prestació econòmica vinculada (PEV) i que, per tant, malgrat no estiguin en llista d’espera ni hagin fet una sol·licitud, podrien tenir dret igualment a una plaça pública.

Barcelona ha construït quatre de les deu residències promeses

De fet, el problema és encara més complex i va més enllà de l’evident manca de places públiques, com demostra el fet que durant el 2007 van haver-hi 2.200 renúncies a una plaça pública. “La principal hipòtesi d’aquest elevat nivell de renúncies té a veure amb la lentitud per donar resposta i assignar un recurs, i que en moltes ocasions quan arriba les persones ja han buscat una altra solució. A tot plegat cal afegir una altra consideració, com és que no totes les persones volen envellir en una residència i també han de tenir dret a d’altres opcions”, expliquen des del consistori.

De fet, segons els articles 29 i 61 de la Llei 12/2007 de Serveis Socials la competència en la creació, gestió i finançament de places d’acolliment residencial és de la Generalitat, mentre que l’article 107 de la Carta Municipal de Barcelona especifica que l’Ajuntament de Barcelona és competent en programar, prestar i gestionar serveis socials especialitzat. El Consorci de Serveis Socials és l’encarregat de la gestió de les llistes d’espera per obtenir una plaça pública residencial.

Així doncs, a nivell legal, la Generalitat és qui ha de promoure el finançament dels equipaments i la seva construcció, mentre que els municipis han de facilitar el sòl. El conveni signat l’any 2005 entre les dues administracions ja recollia la construcció de deu residències d’atenció a la gent gran (un total de 1.200 places), d’entre les quals només s’han construït quatre (384 places).

Una ràtio que no arriba als mínims

La programació territorial de serveis socials especialitzats 2008-2012 feta per la pròpia Generalitat preveia que a tot Catalunya la ràtio de cobertura de places amb finançament públic havia d’arribar a les 2,37 places per cada 100 persones majors de 65 anys, i que en el cas de Barcelona ciutat aquest increment havia de ser fins a les 1,73 places.

El Mapa de Serveis Socials 2016 recull que la cobertura a la ciutat de Barcelona és d’un 1,57% enfront del 2,5% del conjunt de Catalunya, sense computar les PEV. La programació territorial 2015-2018 ja no contempla aquesta anàlisi a nivell de ciutat, però sí que ho fa a nivell de comarca, i situa el Barcelonès com una zona de “prioritat molt alta amb una necessitat d’increment de places d’entre 3.100 i 6.200, el 78% del total previst al conjunt de Catalunya”.

Una despesa cada vegada més inassumible

Aquesta situació té un impacte econòmic clar en les finances municipals, que l’Ajuntament de Barcelona estima en un mínim de 18 milions d’euros anuals. Aquesta xifra fa referència als diners que el consistori destinarà enguany al SAD que reben persones que haurien d’estar ingressades en una residència (11 milions d’euros) i al SAUV (7 milions d’euros pressupostats, més del triple dels 2,2 milions que s’hi van destinar l’any 2011). El fet de no disposar de les 2.780 places previstes en la programació territorial 2008-2012 i que no s’han construït li genera un estalvi anual a la Generalitat d’aproximadament 28,8 milions d’euros.

No és l’única despesa municipal per atendre persones grans que, en cas d’existir més places públiques de residència a la ciutat, serien susceptibles de viure-hi. En són exemples clars els 4,5 milions que es destinen als 1.384 habitatges que actualment funcionen amb serveis per a la gent gran; els 11,5 milions que costa la teleassistència, o bé els 600.000 dedicats al Respir Plus, entre d’altres. I tot això sense incloure programes específics d’atenció i cura a la vellesa que gestiona l’Ajuntament com són el Radars, el Vincles o els Àpats a domicili.

Lluny de centrar-se en la crítica, i precisament perquè l’evolució demogràfica obliga a consensuar mesures a mig termini, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han posat en marxa durant els últims mesos diferents iniciatives compartides, com són el projecte engegat per fer possible per primera vegada a Catalunya la interconnexió de dades socials i sanitàries o bé l’elaboració d’uns nous plecs amb majors garanties en cinc residències. A més a més, el consistori farà arribar al govern català propostes de millora concretes sobre la gestió del model residencial actual.