La pobresa de les mil cares: “Les ajudes no ens arriben i patim l’avarícia dels bancs i la mala gestió dels polítics”

ECAS constata en el seu últim informe que les llars amb fills a càrrec són les més vulnerables i que la pobresa és cada cop més complexa


“Porto dos desnonaments a les esquenes. Els que som al carrer, patim l’avarícia dels bancs i les multinacionals, però també la mala gestió de les institucions polítiques”. El Roberto Martínez és un dels testimonis que Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) ha volgut recollir en la presentació del seu darrer informe sobre pobresa a Catalunya, ‘Les veus de la pobresa des de dins’. La plataforma constata, una vegada més, que la pobresa té mil cares i és cada vegada més complexa i profunda.

Com el Roberto, la Carolina, l’Antònia, el Manuel o l’Ana posen rostre a les xifres. Les persones en situació de pobresa, de fet, ja no responen a un patró comú definit per l’escassetat material. El cercle viciós de la pobresa potser comença amb la pèrdua de la feina, però la falta de mecanismes d’ajuda de seguida deriva en una pobresa sostinguda, que afecta a la salut, a l’educació o a les relacions socials.

“La gent es mor de gana i de vergonya”, etziba Martínez durant la presentació de l’informe. Les famílies més afectades, tal com explica l’autor de l’estudi, Eloi Ribé, són les que tenen un fill a càrrec, sobretot encapçalades per dones. No només sofreixen la inseguretat i l’angoixa diària, sinó que, sense voler-ho, deixen com a herència aquesta pobresa als fills, que tindran moltes més dificultats per sortir-ne. “No cal imaginar què passa quan aquest fill a càrrec té alguna discapacitat. Una de quatre llars en aquesta situació viuen en risc de pobresa”, assegura Ribé.

“La pobresa és estructural perquè hi ha un sistema socioeconòmic que precaritza el treball i fa augmentar l’exclusió social”, completa la vocal de pobresa d’ECAS, Teresa Crespo. La temporalitat i els contractes parcials fan estralls en les classes populars. L’elevat cost de la vida i de l’habitatge fan la resta. De fet, a Catalunya, el nombre de contractes de menys d’un mes de durada ha augmentat un 64,7% entre el 2010 i el 2017. Ara ja representen el 41,3% del total de contractes.

A més, una quarta part dels treballadors tenen una mitjana d’ingressos per sota el salari mínim, d’uns 650 euros al mes D’aquests, el 15% no cobra ni la meitat d’aquest sou. Aquesta situació provoca que proliferin els anomenats “treballadors pobres”: un 14,2% de persones de més de 18 anys que treballen tenen risc de pobresa.

“Quan treballava, em pagaven tres euros a l’hora. Això no són diners. Al mes, de dilluns a dissabte, eren 380 euros. D’aquí, havia de treure 100 euros per a la gasolina d’anada i tornada del meu marit, que em duia a la feina. A les sis del matí em deixava i després anava a deixar als nens a l’escola”, explica l’Antònia, que té 34 anys. La solució, per a ella, va ser quedar-se a casa: “Ara, però, ja ni pago la llum ni l’aigua ni el pis. Treballaria, és clar, però és que no puc amb aquest salari i amb dos fills”, es lamenta.

“Sentia que m’ofegava, que no sabia cap a on tirar”

A tots aquestes efectes materials, cal sumar-hi, com recorda l’informe d’ECAS, les repercussions que la pobresa ocasiona en les relacions amb els fills, amb la parella i els amics. També amb un mateix. Segons un estudi de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya que recull l'informe, les famílies més empobrides i, en conseqüència, els infants, són les que més fàrmacs i ansiolítics consumeixen.

Com recorda Ribé, la majoria no només s’han de preocupar per solucionar la seva situació material, sinó que senten el deure del correcte desenvolupament físic i anímic dels seus fills, fins al punt de desatendre la pròpia salut. “Ho vaig passar molt malament. Sentia que m’ofegava... era massa gran el que em va passar. I sentia que em donaria alguna cosa. Vaig agafar depressió fins al punt d’haver-me de medicar. No podia. M’ofegava. Sentia que no sabia cap a on tirar. Mirava ofertes de feina... però no podia fer-hi front. No sabia com fer-ho”, reconeix l’Ana, de 36 anys.

“Tots aquests mesos, hem hagut de fer feina en un context molt convuls i lluitar perquè l’agenda social no quedés invisibilitzada”, ha reconegut la presidenta de l’ECAS, Sònia Fuertes. Per això, reclamen a les administracions, no ja més recursos, sinó que posin veritablement la persona en el centre de l’atenció. “Volem que s’escolti les persones que pateixen la pobresa, que les deixin de veure com a dades. Ens cal un canvi de mirada. Tenim un sistema molt reactiu i molt poc preventiu. Necessitem un sistema de protecció que garanteixi els drets de les persones, i no que gestioni almoines”, ha reconegut Crespo.

És en aquest sentit que des d'ECAS reclamen una revisió de tot el sistema de prestacions. “És urgent que agilitzin els ajuts. En el magma de prestacions, tot és massa lent i moltes vegades no queda clar quan són incompatibles entre elles”, conclou Fuertes. També consideren imprescindible engegar polítiques d'habitatge urgents que incrementin el parc d'habitatge social, i emprendre mesures per evitar la gentrificació.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article