“Vaig deixar de comprar fruita perquè la meva filla tingués un aparell per a la bronquitis”

Cristina Allué  @crisallue 

La pobresa té gènere, asseguren des de l’ECAS en el seu darrer informe, ‘Les veus de la pobresa des de dins’. Consideren que el mercat de treball ofereix poques oportunitats per conciliar la vida familiar, però, a més, s’acarnissa en les dones, que pateixen més els contractes temporals i les jornades parcials. Això obliga, sobretot en les llars amb fills a càrrec, a fer sacrificis en les hores d’oci en el millor dels casos; i, en el pitjor, a renunciar a feines per poder garantir la cura dels fills.

“Una de les grans constatacions de l’informe és que les pitjors cares de la pobresa recauen en les dones. A més, aquesta pobresa no ha fet més que augmentar. Si ets dona, i a més ets d’origen estranger o d’una altra religió o tens una altra orientació de gènere, aquesta pobresa encara s’accentua més”, ha explicat Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt, que ha ajudat a ECAS en l’informe. “Les llars no són neutres: l’impacte sobre el pare o sobre la mare no és el mateix. Això les dades soles no ho expliquen”, reconeix Vilardell. Per això, enguany l’informe d’ECAS és més qualitatiu.

Els efectes de la pobresa en elles comencen al mercat laboral, on les condicions laborals són desiguals, des dels horaris passant pels càrrecs fins als sous. La bretxa salarial entre el salari dels homes i de les dones se situa al voltant del 22%. A més, però, aquestes desigualtats, com explica Vilardell, també afecten “a la distribució desigual de les tasques de la llar”. “Elles dediquen el doble de temps a tenir cura dels seus i de la casa”, assegura la directora de Surt. L’escassetat material té, de fet, un impacte negatiu directe en l’alimentació.

“Et tornes boja perquè penses ‘Què li donaré per dinar demà?’. I no veus que t’arribi l’ajuda per cap banda. Et trobis bé o malament, surts encara que sigui a buscar una barra de pa amb una mica d’oli”, explica l’Eva, que reconeix que “l’arròs li dura tota la setmana” i que només compra “pollastre, pollastre i més pollastre”, perquè és barat. “No podem comprar amanida o peix, perquè és massa car. Només ens podem permetre tot allò que engreixa: pasta, arròs i farina”, explica.

Un cas similar narra la Sofia, que té una filla de dos anys. La seva parella i ella han anat tenint feines temporals que els hi donen una mitjana escassa de 1.300 euros al mes. En moments en què la situació econòmica ha estat en pitjor situació, la Sofia reconeix que ha deixat de comprar fruita perquè la seva filla “tingués un aparell per a la bronquitis”. “Hi ha medicaments que no entren per la Seguretat Social. Duia al metge a la meva filla i ell em deia ‘Això no li pots donar de menjar’, però de vegades allò que deia que li havia de donar jo no ho podia comprar. Aleshores deixava de comprar per a mi, perquè ella pogués menjar peix, per exemple”, explica.

Aquestes desigualtats, a més, afecten a llarg termini. La bretxa en les pensions entre homes i dones és del 38% i degut a que l’envelliment és sobretot femení, aquestes dones grans amb prestacions precàries “han de sostenir les famílies”. Tot plegat, reconeix ECAS en l’informe, “sobrecarrega i satura” les dones, que pateixen “angoixa i depressió,” perquè no poden conciliar. “Són elles les que han de fer mans i mànigues. Més del 80% de les tasques de cura les fan les dones”. Això, és clar, acaba tenint un impacte sobre la salut d’elles.

“Soc diabètica i hi ha dies que em trobo bé i d’altres que no. Em punxo la insulina. Quan tens tants problemes econòmics, familiars i personals, al final em deixo en l’últim lloc. Em penso que soc una persona sense cap malaltia”, explica l’Antònia. També la Catalina, que té 33 anys i ha hagut de passar per un divorci conflictiu, va haver d’acudir a la psicòloga per pal·liar l’ansietat i la depressió. “La psicòloga em diu que soc el pilar de casa meva i que si jo m’ensorro també ho faran els meus fills, però de vegades tinc davallades i em poso a plorar, perquè el cor no m’aguanta”, es lamenta.

Un present i un futur dels infants en risc

La pobresa de la mare, és clar, impacta en els fills, com recorda Nausica Castelló, responsable dels programes Laris i Proinfant d’ABD, que també ha col·laborat amb l’informe de l’ECAS. Són les famílies monoparentals encapçalades per dones les que més risc de pobresa tenen. Sovint els manca una xarxa de suport, han d’atendre alhora altres membres de la família i, en molts casos, han de suportar separacions i divorcis traumàtics, on no perceben la pensió per als fills que els hi pertocaria per llei. “A vegades, reclamar 200 euros de pensió per als fills en un jutjat és més car que la pensió que rebran”, admet Castelló.

Créixer en una llar amb pobresa, de fet, té conseqüències a curt, mig i llarg termini en el desenvolupament físic i mental dels infants. “Els infants en una llar amb risc de pobresa tenen més probabilitat de desenvolupar conductes disruptives”, assegura Castelló. La convenció de drets dels infants obliga els Estats a estimular a la infància sense fer distincions i a oferir espais de joc i d’educació equitatius. “Ara per ara, aquests drets s’incompleixen”, ha reconegut l’educadora social.

A més, recorden des d’ECAS que no hi ha ajuts específics per a aquestes famílies monoparentals encapçalades per dones. “La pressió a què són sotmeses els passa factura. Queden tan afectades que no poden fer-se càrrec de la criança”, explica Castelló, que reclama “un acompanyament que no estigmatitzi i que proporcioni una mirada lliure de culpa, que no revictimitzi les dones”. “A moltes dones se’ls fa difícil demanar diners, perquè pensen que no estan complint amb el seu rol de mare i els fa vergonya”, admet Castelló.