“Venim de la guerra i la postguerra, per això ara només pensem a fer anys”

La Conchita i el Vicente són dos usuaris de l’associació Amics de la Gent Gran que participen al projecte ‘Vacances Amigues’, unes colònies per persones grans que viuen soles


Feia només una setmana que a la Conchita li havien explicat com es feien els primers auxilis a una persona accidentada i, gràcies a això, va poder salvar la cosina del Vicente que, mentre passejava pel barri del Bon Pastor de Barcelona, va caure. Va ser a partir d’aleshores que la Conchita Tejero i el Vicente Sanpedro es van conèixer i ara, molts anys després, segueixen sent bons amics.

Tots dos són vidus i viuen sols, a un carrer de diferència. Són usuaris de l’associació Amics de la Gent Gran i aquest juliol han pogut gaudir d’unes vacances fora del xivarri de la capital gràcies a l’entitat, concretament en una gran casa a les afores de Calaf, envoltada de natura.

Aquest és el projecte ‘Vacances amigues’, en el qual hi participen una vintena de persones grans cada setmana, que d’altra manera no podrien anar de vacances. Així, durant uns dies poden desconnectar del seu entorn habitual per un mòdic preu -que va en funció de la seva renda- i fer també noves amistats. El què vindria a ser unes colònies d’infants, però adreçades a gent gran.

“Aquí tenim molta tranquil·litat, que és precisament el què ens falta a Barcelona”

“Ens coneixem per massa i tot”, enceten la conversa rient i fent broma, que és l’estat habitual del Vicente i la Conchita. Cap dels dos va néixer a Catalunya, malgrat que hi han viscut pràcticament tota la seva vida. Un, valencià, i l’altra de les terres del Quixot, de La-Manxa. Ell acaba de fer 90 anys, ella en té 88. Ell és el primer cop que participa del projecte Vacances amigues; ella aquest any repeteix, de tant que li va agradar.

“Aquí tenim molta tranquil·litat, que és precisament el que ens falta a Barcelona”. Parlen del canvi que han notat al llarg dels anys al Bon Pastor, i asseguren que ara és molt sorollós: “Vivim per desgràcia en un barri on ha vingut molta gent i els estan deixant que facin el que vulguin. Els infants es passen fins a les quatre o les cinc de la matinada al carrer. Al matí no sents soroll, és clar, perquè tothom dorm!”, diu la Conchita. També critiquen la manca de suport i atenció a la gent gran per part de l’Administració: “Sort en tenim d’iniciatives com la d’Amics de la Gent Gran, perquè el govern i l’Ajuntament se’n desentenen bastant”, expliquen.

La Conchita descansa a la meitat de la passejada. | Judit Domènech

Mentre es desfoguen s’estan perdent una sortida al bosc, però de seguida atrapen la resta de companys. Durant la seva estada a Calaf fan moltes activitats, des de caminar fins a jugar al dòmino, pintar o fer gimnàstica. Ells no proposen les activitats, sinó que són les voluntàries i els voluntaris els que fan la planificació setmanal i la gent gran que participa a les Vacances Amigues simplement s’ha de dedicar a passar-s’ho bé.

Quan el Vicente i la Conchita es posen a pensar en com de bé estan ara, els ve automàticament al cap tot allò que van viure durant la seva joventut. “Venim del temps més dolent que ha viscut Espanya: la guerra i la postguerra”, explica la Conchita, i afegeix: “Jo tenia sis anys i van matar al meu pare i 35 persones més. Estan tots enterrats a la tomba. La meva mare es va quedar amb tres fills. La meva germana va morir de seguida”. I segueix el Vicente: “D’on soc jo van matar a 25 persones. N’hi va haver un que es va disfressar de dona i no el van agafar, es va poder salvar”.

Malgrat aquests episodis, expliquen que durant la seva vida han sigut feliços. El Vicente tenia un ofici d’artesà, però als 27 anys ho va deixar i durant 20 anys va fer de camioner. Mai va tenir un accident, i d’això n’està orgullós.

“La natura és el més preciós. Poder estar uns dies aquí és un privilegi”

La Conchita treballava en una escola, de cuinera. Cada dia feia menjar per 90 alumnes, i explica que ho guisava com si fos per casa seva. “Em sortia boníssim. Hi havia nens que a casa no menjaven i les mares estaven desesperades, perquè només els agradava el menjar que cuinava jo!”.

Se li escapa el riure per sota el nas. I el Vicente la mira.

Ara els toca viure tranquils. Per això, estades com les que els proposa l’entitat Amics de la Gent Gran, per a ells, són un regal. “La natura és el més preciós. Poder estar uns dies aquí és un privilegi”, etziba, de cop, el Vicente, sense que ningú s’ho esperi. I com si fos una reflexió en veu alta conclou: “Ara només pensem a fer anys. I viure. Mai en morir”.

Voluntaris d'Amics de la Gent Gran acompanyen el Vicente i la Conchita a passejar. | Judit Domènech

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article