Un jove de l'Estat espanyol s'emancipa de mitjana vuit anys més tard que un de suec

L'atur juvenil, la precarietat de les feines i l'escassetat dels ajuts públics fan endarrerir l'abandonament de la llar familiar

Els joves de l'Estat espanyol s'emancipen de mitjana a l'edat de 29 anys, segons les darreres dades del baròmetre europeu Eurostat. Els més precoços a abandonar la llar familiar, en canvi, són els suecs, que ho fan a 21 anys, seguits a poca distància dels danesos i els luxemburguesos. Els sociòlegs apunten l'atur juvenil, la precarietat de les feines i l'escassetat dels ajuts públics per comprar o llogar un habitatge entre les raons principals que expliquen aquesta diferència, accentuada també per raons culturals.

Dels 19 països de la zona euro, Espanya ocupa el sisè lloc per la cua pel que fa l'edat en què els joves abandonen la llar familiar, només superada per Itàlia (30,1 anys), Eslovàquia (30,8 anys), les repúbliques que formaven l'antiga Iugoslàvia (31,5 anys), Croàcia (31,9 anys) i Malta (32,2 anys). La mitjana europea se situa en 26 anys.

A Catalunya, la darrera dècada la taxa d'emancipació dels joves d'entre 16 i 29 anys ha passat del 32,6% de l'any 2007 al 23,8% el 2017, segons dades de l'Agència Catalana de la Joventut. A Espanya, segons les últimes dades de l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya, que fan referència al primer semestre del 2017, la taxa dels joves emancipats de menys de 29 anys no arriba al 20%.

Francesc Núñez i Roger Martínez, sociòlegs i professors dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), coincideixen a assenyalar que entre les raons principals que expliquen aquestes xifres tan pobres respecte a l'emancipació dels joves hi ha l'atur juvenil i la precarietat laboral dels joves. Les darreres dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) xifren en el 36,33% la taxa d'atur dels que tenen menys de 25 anys.

A Catalunya, la taxa d'atur juvenil el primer trimestre del 2018 se situava en el 20,8% segons l'informe Situació laboral de les persones joves a Catalunya, de l'Observatori Català de la Joventut. La taxa de temporalitat juvenil, segons aquest mateix informe, se situa en el 48,6%.

Francesc Núñez explica que les dificultats de trobar una feina que permeti al jove emancipar-se, sumades a la precarietat dels sous de moltes feines i a la puja dels preus de compra i de lloguer, fan endarrerir l'opció d'anar-se'n de casa als joves. El salari mitjà d'un jove espanyol d'entre 16 i 29 anys se situava el 2017 en no gaire més d'11.000 euros, una xifra superior per al col·lectiu de 30 a 34 anys, que era aproximadament de 15.000 euros, segons el Consell de la Joventut d'Espanya.

Amb aquests sous, l'endeutament d'un jove per a comprar-se un habitatge s'enfilaria fins al 60% (en el cas dels més joves de 29 anys) i superaria el 40% entre els que tenen entre 30 i 34 anys, unes xifres molt superiors als índexs d'endeutament tolerable, que se situen prop del 30% del salari net.

Núñez alerta de la irrupció d'una nova bombolla immobiliària, que afecta no solament la compra d'habitatge, sinó també el lloguer, un fet que no passa només a Espanya, sinó que també té lloc en altres capitals europees, com París o Londres, o en altres destinacions turístiques en auge, com Budapest. “També, aquí, hi ha una gran especulació urbanística i s'acaparen els habitatges dels centres històrics, un fet que fa desplaçar els joves a les perifèries o les ciutats satèl·lit”, explica.

Un tema de tradició cultural

L'escassa cultura d'emancipació dels joves del sud d'Europa també explicaria, segons Núñez, per què els joves espanyols tarden més a anar-se'n de casa que els joves d'altres països europeus. Posa com a exemple els Estats Units, on la majoria de joves abandonen la llar familiar quan estudien la carrera i difícilment ja no hi tornen.

“Seria estrany per a un pare nord-americà tenir un fill a casa amb 25 o 30 anys, perquè ho viuria com un fracàs”, apunta el sociòleg, que afegeix que, en canvi, a Espanya a la majoria de pares no els importa tenir els fills a casa fins a edats tardanes. A més, afegeix el sociòleg, la permanència de molts joves al niu familiar respon a la seva voluntat d'“allargar l'adolescència i la joventut durant molt de temps”.

Roger Martínez explica, també, que a l'Estat espanyol tradicionalment molts joves, a l'hora d'emancipar-se, esperaven a reunir prou diners per a pagar l'entrada d'un pis. “Això al nord d'Europa no passava, perquè l'atur juvenil ha estat molt més baix i generalment hi ha hagut més ajuts públics i unes condicions laborals més bones; per tant, la norma social és anar-se'n de casa abans: quedar-se a casa dels pares un cop superada l'edat de 18 o 20 anys era vist com una anomalia”, explica.

Ajuts públics escassos

Martínez també apunta que a Europa hi ha més habitatge públic per a joves i més ajuts universals a l'abast d'aquest col·lectiu. Posa com a exemple el Regne Unit, on hi ha el programa Housing Benefit, un subsidi que depèn dels ajuntaments del districte que ajuda a pagar el lloguer quan algú no s'ho pot permetre.

“Aquí, des dels anys noranta, s'han anat fent petites actuacions per ajudar els joves a accedir a l'habitatge, com ara algunes promocions públiques i programes per a posar lloguers assequibles a disposició dels joves, però no han estat universals ni han tingut un impacte significatiu”, afirma.

Malgrat això, Núñez opina que l'augment dels ajuts públics seria només una empenta que empenyeria els joves a anar-se'n de casa, però que calen altres millores més profundes de caire estructural, com ara uns sous més dignes o la reducció de les xifres d'atur. Amb tot, assegura que passaran anys abans que Espanya no se situï als nivells europeus.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article