“El càncer és una ‘putada’ però s’hi ha de treure ferro amb actitud positiva”

La Patrícia Folch és supervivent d’un càncer de mama i creuarà la meta de la cursa Behobia per esperançar les lluitadores d’aquesta malaltia

Tot va començar quan, ara fa tres anys, a la mare de la Patrícia Folch li van detectar un càncer de mama. Ella, de rebot, va entrar en un estudi genètic i el 29 d’agost del 2017 també li diagnosticaven. De fet, i malgrat que no notava cap símptoma, ho va saber abans que la pròpia metgessa li digués. “La doctora m’ha demanat si has vingut acompanyada”, li va comentar la infermera. Els minuts posteriors van ser un mar de llàgrimes.

Una reacció natural que no tenia res a veure amb l’actitud que escolliria la Patrícia per plantar cara al càncer. Ella, que és “runner popular” –així és com es fa anomenar– corria la cursa de la Mercè dies abans de començar el tractament, a finals de setembre de l’any passat, i és la primera cursa que farà després d’acabar-lo. “Tindrà molt de significat”, afirma.

Després d’un any intens, només li queda la segona part de la reconstrucció de pit, que consisteix a posar-hi la silicona. No serà fins al desembre, però, que no li ho faran. “Quan et diuen que t’has curat estàs contenta, però em sentia molt buida. I com que encara em quedava aquesta operació li vaig demanar a la meva cirurgiana quan seria. Em va dir que seria a l’octubre i de seguida vaig dir-li: ‘Em perdo la Behobia’. Ella em va animar a fer-la, m’esperaria per operar-me”, explica la Patrícia, emocionada. Perquè el tracte fos més just, la doctora Hernan, de la Vall d’Hebron, també li va demanar un favor a ella: que expliqués la seva situació i fes un crowdfunding per ajudar a la investigació contra el càncer.

La resposta de la Patrícia va ser un “d’acord” d’allò més convençut. I és així com es va proposar creuar la meta de la Behobia, una cursa de 20 quilòmetres que se celebra l’11 de novembre a Sant Sebastià, un repte que vol aprofitar per recaptar diners per a l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) i ara es pot consultar a la plataforma de micromecenatge ‘migranodearena.org’ (#RetoBehobiaAECC). “Quan veus que el tractament t’ha funcionat penses que ho has de tornar d’alguna manera. L’AECC em va posar en contacte amb un gimnàs i m’estan fent un entrenament personalitzat. Una cursa tan dura i que és tan representativa del què m’ha passat vull que serveixi per demostrar que un pot aconseguir el que es proposi.”

Fer-ho públic per convertir-te en una referent

Explicar públicament la malaltia era la segona part de l’acord i, ara, l’Instagram de la Patrícia treu fum. “Les persones que estem patint aquest procés tenim la responsabilitat de vigilar què diem i què compartim a les xarxes, perquè el primer que fas quan tens un càncer és buscar a internet. I també busques un referent. Gent que ha viscut el mateix que tu, per veure com ho porten. És important treure estigma al càncer, que ja de per si és una malaltia excloent. La quimioteràpia es pot arribar a portar molt bé, mai et deixen patint. I jo, ara, continuo fent la meva vida!”, s’expressa orgullosa.

Fins i tot penja fotografies dels seus pits. Ella creu que és important perquè la masectomia és una operació que genera molts dubtes. “Quan busques a Google t’apareixen deformitats molt bèsties. I no és veritat. A mi m’han fet una súper feina als meus pits. Jo me la vaig fer sobretot per prevenció, no volia tornar a passar pel mateix. I hi ha un equip mèdic tan potent que no tens por. Jo tenia molt clar que sobreviuria. A més, a partir de la tercera quimio el meu tumor es va començar a reduir moltíssim. Estava molt optimista.”

I, de cop, la recompensa. “Una dona em va escriure. Em va comentar que s’havia de fer l’operació i li feia molta por però, quan va veure que jo ho portava tan bé, es va animar. Només amb aquest gest ja vaig pensar que valia la pena haver-ho fet públic.ˮ

L’humor com a antídot

Si una cosa la Patrícia no ha abandonat mai durant tot el procés ha estat l’humor, fins al punt de demanar a la seva doctora, després d’una broma amb les seves amigues, que li posés uns mugrons “ben sexisˮ en la darrera operació. “El càncer és dur, sí, és una súper putada, però l’actitud positiva i l’entorn hi ajuden molt. S’ha de treure una mica de ferro.ˮ

Per contra, també ha vist com amics seus s’allunyaven d’ella. “És una malaltia súper excloent”, lamenta la Patrícia. “Hi ha amics que han fugit quan han sabut que tenia càncer. Han desaparegut. És com una mena de purga. El càncer es tracta amb condescendència, de vegades. Fins i tot es posen a plorar. Això és el pitjor. Jo plorava, algunes nits. Però plorava perquè no podia tenir el meu gos amb mi”.

En canvi, a la feina, va tenir una gran sort. “Vaig poder seguir treballant durant el tractament, però no totes les empreses t’ho permeten. Hi ha moments que són durs, és com una grip molt forta. Alguns dies només treballava fins al migdia, o no anava a la feina. Va ser decisió meva, perquè el fet d’anar a treballar t’obliga a tenir una higiene. Et cuides. Tens els teus hàbits. I a la feina tens els companys, que són gent jove com tu. I, així, normalitzes la situació. Jo crec que si m’hagués quedat a casa no ho hauria portat tan bé com ho he portat.”

Ara que ja ha superat la competició més gran de la seva vida, un càncer de mama triple negatiu, el seu objectiu és creuar una nova meta. No té cap dubte que ho aconseguirà.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article