La bulímia i l'anorèxia s'hereten? Deu preguntes sobre els trastorns alimentaris

Un 5% de la població femenina adolescent té una d'aquestes patologies i un 11% està en risc de patir-la

La incidència i la prevalença de l’anorèxia nerviosa i la bulímia als països desenvolupats han augmentat els darrers cinquanta anys a causa, sobretot, de factors socioculturals. Segons l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), entorn d’un 5% de la població adolescent femenina espanyola pateix un trastorn de conducta alimentària (TCA) i un 11% més està en risc de patir-ne un.

Malgrat la prevalença dels TCA, encara hi ha molts tòpics i mites entorn d’uns trastorns que no fan distincions entre classes socials, edat o sexe i que cada cop es presenten en edats més primerenques. Les professores dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC Andrea Arroyo i Marga Serra desmitifiquen falses creences sobre aquestes patologies, que si no es tracten poden arribar a provocar la mort.

1. L’anorèxia és un trastorn que afecta només el sexe femení? Fals. Si bé afecta majoritàriament dones, la professora Andrea Arroyo explica que el nombre d’homes afectats augmenta. Ho atribueix al fet que les exigències socials amb el físic, és a dir, tenir un cos atlètic, musculat i amb poc greix, també existeixen en el sexe masculí. La prevalença en homes és deu vegades menor que en les dones, segons revela un article recent de dos investigadors polonesos publicat l’any 2017. De cada deu pacients afectats, nou són dones i només un és un home. Segons un estudi de la Universitat d’Oxford i de la Universitat de Glasgow, la percepció generalitzada que hi ha sobre el fet que només les dones pateixen trastorns relacionats amb l’alimentació fa endarrerir el moment en què als homes els són diagnosticats aquests problemes i reben ajuda.

2. L’anorèxia i la bulímia són trastorns que es donen en l’adolescència? Fals. L’edat més freqüent d’aparició de l’anorèxia és la pubertat i la de la bulímia, la joventut; però en realitat els trastorns poden passar tant en la infància com en l’edat adulta. En el 85% dels casos apareixen entre els 14 i els 18 anys; per tant, el 15% restant pot aparèixer en qualsevol altra edat, segons dades que recull una publicació de la Societat Espanyola de Pediatria Extrahospitalària i Atenció Primària.

3. L’anorèxia es detecta també en nenes? Cert. Arroyo explica que s’han detectat casos en nenes de només nou anys, un fenomen que atribueix al fet que algunes d’aquestes nenes “no poden assumir els canvis corporals de la pubertat” quan aquesta es presenta de manera prematura, amb l’aparició de la menarquia (primera regla) per exemple en aquesta edat. A aquests canvis físics s’hi suma el fet que durant l’adolescència no tenen una identitat prou definida i són «molt vulnerables» a pressions socials, als missatges publicitaris, i tendeixen a comparar-se més el cos amb el del grup d’iguals. Un estudi del 2009 ja observava com l’edat d’inici dels trastorns alimentaris disminuïa progressivament.

4. Hi ha més d’un factor que desencadena els trastorns del comportament alimentari? Cert. Les expertes parlen d’un conjunt de factors molt diversos que predisposen a tenir aquesta patologia, entre els quals n’hi ha de biològics, socioculturals, psicològics o interpersonals. La professora Marga Serra estableix una sèrie de factors que anomena predisposants, entre els quals hi hauria l’edat (la població de risc seria la que té entre tretze i vint anys), ser dona, patir un trastorn afectiu, viure en un ambient familiar amb persones afectades per un trastorn de comportament alimentari o en el si d’una família amb addicions, ser molt perfeccionista o introvertida o haver patit maltractaments durant la infantesa... Un altre grup de factors, anomenats precipitants, inclouria la poca acceptació dels canvis del cos durant l’adolescència o emocions canviants que poden provocar falta d’autoestima. També situa un tercer nivell de factors, que anomena estressants, com pot ser la mort d’un membre de la família o la separació dels pares.

5. Les xarxes socials poden empènyer a patir un trastorn alimentari? Cert. Serra explica que els grups de missatgeria mòbil, Instagram o Facebook es poden convertir en eines perjudicials per a les persones que tinguin una certa predisposició a patir algun trastorn i poden fer-les aïllar i provocar que comencin a fer ximpleries amb el menjar. Serra recorda que aquestes eines de vegades s’utilitzen per a burlar-se de l’aspecte físic sense donar la cara. Per això, l’experta recomana educar bé en l’ús de les xarxes socials, a l’escola i en la família. Una enquesta feta al començament del 2017 per la Royal Society of Public Health britànica va revelar que Instagram és especialment una xarxa molt perjudicial en aquest sentit, ja que fomenta les comparacions. Serra explica que es pengen deu milions de fotos noves a Facebook cada hora, fet que augmenta el desig de comparar-se amb altres imatges. L’experta afegeix que tant a Instagram com a Facebook apareixen imatges de cossos poc reals, i això pot provocar una cerca de perfeccionisme que pot desembocar en trastorns d’autoestima i trastorns d’ansietat.

6. L’anorèxia i la bulímia són trastorns amb una predisposició genètica? Cert. La professora Arroyo explica que hi ha estudis familiars i de bessons que conclouen que hi ha un risc incrementat de patir anorèxia o bulímia si es tenen familiars que pateixen aquestes malalties. Una recerca amb 31.406 bessons suecs nascuts entre els anys 1935 i 1958 mostrava una heretabilitat del trastorn del 56%. No obstant això, l’experta diu que no existeix un gen únic que sigui el responsable del sorgiment d’una anorèxia o una bulímia, sinó que més aviat són un conjunt de gens els que contribueixen a la transmissió genètica de determinades característiques que fan que tinguem més vulnerabilitat a patir un TCA o menys. Les expertes volen deixar clar que hi ha d’haver una predisposició de gens implicats que interaccionin amb un entorn que desencadeni el trastorn. Per exemple, una persona pot tenir una genètica predisposada a patir un TCA, però la malaltia pot no aparèixer si no es tenen altres factors afegits.

7. L’anorèxia i la bulímia són els dos únics trastorns de comportament alimentari que hi ha? Fals. A banda de l’anorèxia (que es caracteritza per fer una dieta restrictiva amb el desig d’arribar a un pes per sota del normal i mantenir-lo) i de la bulímia nerviosa (que a diferència de l’anorèxia es distingeix per l’adopció de conductes de purga després dels afartaments per a no augmentar pes o disminuir-lo) hi ha altres TCA. Un és el trastorn per afartament, en què s’ingereixen grans quantitats de menjar, fet que té com a conseqüència immediata el sobrepès o l’obesitat. La professora Arroyo parla també del trastorn alimentari no especificat, que engloba trastorns menys coneguts, com per exemple l’ortorèxia, que és l’obsessió pel menjar sa.

8. Totes les persones que pateixen un trastorn alimentari estan primes? Fals. Arroyo afirma que les persones que pateixen anorèxia sí que es caracteritzen majoritàriament per tenir un pes baix i pel fet que rebutgen tenir un pes adequat i saludable i no tenen consciència de la primor excessiva a causa de la distorsió de la seva imatge corporal. En canvi, en altres trastorns com la bulímia i el trastorn per afartament, tot i que també hi ha una gran preocupació pel cos, els qui els pateixen no es caracteritzen per una primor extrema, sinó que hi ha casos amb un pes normal o un excés de pes.

9. La persona que ha patit anorèxia sempre en patirà, encara que guanyi pes? Fals. La professora Arroyo explica que hi ha un tant per cent de casos que normalitzen el pes, però no curen aspectes del seu món intern, cosa que fa que el trastorn no acabi de desaparèixer i que, per tant, la recuperació sigui parcial. Però si la persona afectada se sotmet a un tractament complet i especialitzat que profunditzi en factors intrapsíquics, les possibilitats d’alta terapèutica i de curar-se són molt elevades. S’estima que més del 70% de les persones afectades per anorèxia es recupera.

10. Un aprimament sobtat i ràpid només s’explica per una anorèxia? Fals. Hi ha alteracions psicològiques que poden anar acompanyades de fluctuacions en el pes. Per exemple, un període de depressió major, un quadre d’ansietat o determinats tipus de càncer poden ser al darrere d’una baixada de pes significativa.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article