“La nostra filla no va plorar mai. Ploràvem nosaltres”

TV3 emet el reportatge ‘Sense batec’ sobre el dol perinatal, una realitat que encara es viu en silenci

“No hi ha batec” són les duríssimes paraules que han hagut de sentir molts pares. Cada any moren 2.500 nadons a l'Estat, sis cada dia. La pèrdua d'un fill durant la gestació, o poc temps després de néixer, encara és un tema tabú i poc comprès per la societat. Com es pot rebre la mort quan s'espera la vida? El ‘30 minuts’ que TV3 ha emès aquest diumenge, titulat Sense batec, posa llum a una realitat que es viu en silenci. Explica, gràcies a moltes històries, un dol poc reconegut i compartit: el dol perinatal.

“Jo estic trista perquè he perdut algú. Encara que els meus amics, la meva família, no l'hagueu conegut, era el nostre fill”, diu Clàudia Cedó, dramaturga. La Clàudia va haver de parir el seu fill mort als cinc mesos de gestació. D'aquesta situació límit que li va posar la vida en va sortir la delicada obra de teatre Una gossa en un descampat.

“La imatge que tens sempre és que dones a llum i el primer que sents és el teu fill plorar. Ella no va plorar mai. Ploràvem nosaltres”, explica Mari Checa. La Mari i l'Òscar estan de 39 setmanes. Aquest segon embaràs el viuen amb moltíssima por. Fa 14 mesos van perdre la seva primera filla, la Valèria.

Sense batec també ensenya l'altra cara d'aquest dol, la dels professionals que conviuen cada dia amb la mort d'aquests nadons i que han hagut de formar-se i aprendre a acompanyar aquestes famílies. “A això veritablement no t'hi acostumes mai. No pots pensar: mira, avui hem tingut un altre mort... A veure demà què ens tocarà. Però tampoc ho pots viure com si fossin fills teus. Hi ha famílies que han sortit d'aquí i d'altres hospitals molt més desemparades del que havien entrat”, diu Cèsar Ruiz, cap de Neonatologia de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron.

El programa ha fet guàrdia amb els professionals que s'hi dediquen i ha entrat a l'UCI de nounats de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron a conèixer de primera mà com treballen aquests casos. Se sap acompanyar aquestes persones? La societat sap donar espai i temps a aquestes pèrdues? “Un dol requereix un temps. Pensem que es dona més temps per a un permís de matrimoni que per a uns funerals”, diu Begoña Roman, professora de Filosofia de la UB.

Diuen els experts que guardar un record en forma de fotografia del fill que has perdut pot ajudar i molt en el procés de dol. El ‘30 minuts’ acompanya Norma Grau a fer una sessió de fotos molt especial. “Quan dius que fas fotos a famílies en dol en homenatge als seus nadons morts, la gent no sé què s'imagina, però s'imagina coses molt rares, i no ho són en absolutˮ, explica Norma Grau, fotògrafa del dol.

I què passa si la pèrdua és durant els tres primers mesos de gestació? El “no passa res”, “ja en tindreu un altreˮ, “sou jovesˮ són expressions que acompanyen aquests moments. Paula Bonet, autora i pintora, també deixa veure què s'amaga en el seu relat “Roedores, cuerpo de embarazada sin embrión”. “Jo vaig tenir la pèrdua als tres mesos, i se suposa que allà encara no havia passat quasi res, no? Però a mi sí que m'havia passat. Tu ja t'estàs comprant roba per d'aquí tres mesos, quan tinguis aquella panxa que tens tantes ganes de tenir”.

Tots han volgut compartir la seva intimitat perquè cap altre pare o mare hagi de viure aquest dolor en el silenci.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article