La societat del no dolor


Des de fa un temps vaig meditant sobre quelcom que es presenta habitualment en el meu dia a dia. La negació de viure les emocions en diferents àmbits de la vida obstaculitzant la capacitat i necessitat d'experimentar-les.

En processos com el part, en l'àmbit de la salut mental, la discapacitat o en l'educació no hi ha opció a triar. El dolor, el plor, la tristesa o els seus antònims són aniquilats i reprimits.

En el part, la dona que decideix no utilitzar els mètodes anestèsics des d'un principi és enviada a un submón on se li assigna el gust pel dolor gratuït. Sorgeix davant de nosaltres la dona demoníaca que prefereix patiment a indolència. Es presenta aquella persona que pretén posar en dubte anys de recerques i inversions mèdiques. Però la reflexió no va més enllà, es queda només en la pura simplicitat de l'oscil·lació entre la preferència pel dolor o per la inoperància.

És un clar exemple de la desconnexió de l'humà en l'humà, on parar-se a viure és la negació d'una societat ràpida, immediata i indolora. Per això hi ha dones que prefereixen intentar un part sense anestèsics, per a experimentar aquest succés tan màgic i especial com és el naixement d'una filla/fill. De fet, som l'únic mamífer que utilitza sedants sense miraments per a tenir descendència. I com moltes coses de la vida, aquest procés necessita temps, respecte i esforç. I un voler integrar-se de nou amb allò natural i amb la intenció de reconnectar-se en la intimitat personal.

En el camp de la salut mental també s'albira una negació efervescent de les emocions. El dol, l'ansietat transitòria, la tristesa o el plor són part de les nostres vides. Som éssers vius, actius i emocionals i per tant experimentem diferents estats al llarg de les nostres vides. I com es tracten aquestes simptomatologies des de les ciències més pures i les seves institucions? Com a símptomes d'una cosa incorrecta, d'alguna cosa que cal eliminar el més ràpid possible. Fa por, pànic i terror saber que podem patir. Però entenc que som vulnerables i això ens fa persones, ens acosta més a l’altre i a les seves circumstàncies. En el moment en què aquests estats es reprimeixen, de nou amb medicació i amb estigma, se'ns allunya d'allò més genuí que tenim: la nostra idiosincràsia com a éssers socials.

Entre altres coses aquests fets responen a una societat camuflada de superherois i superheroïnes que poden amb tot i contra tot. L'augment de la medicalització psiquiàtrica demostra com tot malestar és tractat des de la simplicitat simptomatològica donant lloc a l'evasió del que ens interfereix, d'allò que ens dol.

En l'àmbit de la discapacitat, igual que en la salut mental, ocorre exactament el mateix. Ocultem als subjectes sota paradigmes psicoeducatius (afegint també la part farmacològica és clar) que redueix a aquestes persones a subjectes passius i inactius. El mer fet d'una exaltació emocional és corregit mitjançant pautes conductistes que recondueixen a la persona a l'estat hegemònic de tranquil·litat i bondat. No es deixa plorar, cridar o riure més enllà del permès. Sense adonar-nos (o si) estem perpetuant les dinàmiques i lògiques de la societat indolora i inhumana, on les persones ja no poden ser persones, sinó que han de ser elements freds i insensibles. O com a molt es dóna el marge de llibertat per a expressar-se, però marcant els límits que l’esfera cultural, social, política i mèdica han establert com a període normalitzador de les emocions. És a dir, pots riure, plorar, estar trista o el que sigui però només el temps màxim establert. Fora d'aquesta temporalitat cal tractar, rehabilitar, modificar i en conseqüència intervenir. Sincerament, em sembla dramàtic.

Seguint amb aquesta línia, l'educació és l'analogia de la societat del no dolor. En els col·legis, als nens i nenes ja se'ls educa en aquesta inexpressió. Quantes vegades heu sentit les frases: no ploris que els nens grans no ploren o relaxa't que estàs molt content? Frases lapidàries que interioritzen els infants i els evoquen a ser persones inexpressives. Des de petits estem ensinistrats per a persistir en aquesta societat que ens allunya de la part més humana de la vida.

Ara, des del que a mi m'ocupa, em pregunto com des de l'educació social podem deconstruir i/o reconstruir altres formes d’alteritat i d'expressió per a i amb l'altre?

El nostre paper no és fàcil, treballem amb allò intangible (sensacions, percepcions, conceptes, etc.) en un espai/temps que moltes vegades no controlem. Per això les nostres accions se situen en la incertesa, i és allí on entenc que hauríem de desenvolupar la nostra tasca. Treballant amb allò que els subjectes ens comenten, ens diuen o no ens diuen i amb allò que ens confien. Les persones que majoritàriament atenem, en aquesta societat del no dolor, ens regalen i ens permeten els seus sentiments de patiment. És tota una sort poder oferir aquests espais i que ens responguin amb aquesta gratitud. Per això crec que l'educació social ha d'oferir territoris de pausa, de seguretat i de no control on els subjectes puguin alliberar-se d'aquesta pressió que ens impedeix mostrar-nos tal com ens sentim. Així, potser en aquesta vacil·lació que ens envolta podrem entreveure a persones amb sentiments, opinions i drets. I sobretot, amb veu pròpia per a poder expressar-los.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article