Endolls per a adolescents que desconnecten

L’inexplicable èxit del llibre Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito (Columna) ha complicat molt la meva agenda en els darrers mesos. No només he hagut de predicar arreu la bona nova d’una adolescència que ha de ser llegida en positiu. També he continuat acollint famílies atabalades per les adolescències dels seus fills o filles que no transcorrien pels indrets previstos. Fins i tot he tornat a fer forats a l’agenda per parlar amb adolescents que -amb molt bon criteri- no volen anar al psicòleg.

Però, després d’haver posat com he pogut el fre de mà a tanta nova activitat, han quedat els forats que no desapareixen. Un d’ells les adolescències que, en moments de solitud, no troben acollida. Quan passi l’estiu potser hauré de tornar a la ploma i escriure una continuació del llibre per a les famílies i els professionals que volen aprofundir algunes idees. Ara, tan sols vull suggerir reflexions sobre una de les dificultats significatives amb les quals he tornat a topar-me i continua sense rebre respostes útils. Em refereixo a l’adolescent (majoritàriament, però no exclusivament, noi) que en mig o al final de l’ESO decideix desconnectar de l’escola i de quasi tot i no acaba de trobar amb qui i on connectar.

No em refereixo als que ja tenen una relació complicada amb l’escola i l’escola amb ells i elles per una col·lecció de complicacions familiars i socials. No els tenim encara ficats dins de les nostres categories de problemes socials i majoritàriament no han recorregut mai als serveis socials locals. Són adolescents que, en mig de la intensitat de la seva adolescència (al final de 3r o la primavera de 4t) passen d’anar a l’institut, es queden a casa o donen voltes pel carrer, en alguns casos construeixen relacions intenses més enllà d’una pantalla, en la realitat virtual.

A l’institut, fan poca cosa més que avisar que no ve a classe. Els pares tot el que encerten de fer (si tenen un horari compatible) és aconseguir que marxi de casa a l’hora d’entrar a escola. Quan uns i altres tornen a casa tan sols apareix el xoc, el conflicte i la dificultat de trobar la manera que el seu adolescent vulgui tornar a trepitjar l’aula. Fins i tot és possible que el seu institut tingui recursos socioeducatius i que l’atenció social primària de la zona tingui assignat el centre als que no recorrerà. Qui pot fer alguna cosa i com fer-la?

Segur que els amics del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials em diran que això no passaria si cada institut tingués un educador social (i un psicòleg i un orientador i un integrador social i...). Els Serveis Socials i els col·legues del CSMIJ potser estrenyeran una mica més la seva agenda i m’oferiran alguna hora de visita. I el xaval passarà de tots nosaltres... que no volem reconèixer la impotència.

Aparquem ara la discussió sobre el nostre desconcert per esbrinar què dimonis passa en determinats moments de les vides adolescents que els porten a les desconnexions. Parlem una mica de la nostra habilitat per facilitar-les i per crear dispositius que no són “endolls” al seu abast. Potser el nostre adolescent acceptaria algun acompanyament si conegués el professional i el tingués memoritzat com a útil per als adolescents. A la pràctica això vol dir que els professionals socioeducatius del territori passen llargues estones allà on són els adolescents (a l’institut, al carrer, al casal...) i aconsegueixen la “medalla” d’esdevenir “adult endollat”. I això val pels educadors i educadores, pels treballadors socials que estan entre joves, pels col·legues de la salut mental. No té res a veure amb posar un educador a l’escola per ocupar-se dels problemes socials o enviar a l’escola algun expert a fer un taller sobre educació emocional. Ser allà on són. Ser reconeguts com a potencials suports en temps d’incertesa.

A més, construir una mínima xarxa flexible de suport. En molts casos segur que la tutora podria ajudar, segur que ha escoltat la preocupació familiar, però com actuar i amb qui? Qui ha de ser el primer que enviï un WhatsApp al mòbil de l’adolescent perdut? Ha de venir a l’insti o podem quedar al bar? Com que a la classe coneixen al psicòleg de referència, perquè va de tant en tant a parlar de qüestions joves, acceptarà una proposta de discutir allò que li amoïna en algun indret, sense haver de demanar hora de visita enlloc? Si l’equip educatiu de l’escola, quan parlin del noi (ja convertit en “cas”), es pregunta sobre les formes de fer escola que alguns nois i noies rebutgen i pensa a canviar, ja haurem tancat el cercle. Potser haurem trobat maneres de ser d’ajuda en les seves vides.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article