Vols canviar-ho tot? No vagis a Utopia, surt al carrer

A qui no li agradaria viure a un lloc on no hi hagués pobresa i tingués garantida la seva existència? On pogués aprendre i treballar d’allò que volgués. On només treballés sis hores diàries i pogués dedicar la resta del temps a ser feliç. Doncs això és possible a un lloc que s’anomena Utopia.

Va ser Thomas More qui l’any 1516 va escriure un llibre titulat 'De l'estat ideal d'una república a la nova illa d'Utopia'. Es tracta d’un llibre que fa una crítica a la societat del seu temps. Per a fer-ho descriu una hipotètica illa en la qual existeix una república fictícia on la gent viu en pau i harmonia. Es tracta d’un lloc on no existeix la propietat privada i el treball s’organitza pensant en el bé comú.

Qui no hi aniria a viure? Jo sóc el primer a apuntar-me.

Però el problema és que aquesta illa no existeix. Utopia significa literalment “no-lloc”. Un lloc que no existeix. Es tracta d’un neologisme que va inventar More i que ha suposat un seguit d’implicacions filosòfiques vinculades amb els ideals irrealitzables.

Hi ha quelcom que fa que aquest text sigui extremadament vigent: una situació social i econòmica dolenta que ve acompanyada d’una alternativa irrealitzable.

Veiem com diferents informes vinculats a determinats centres d’estudis, observatoris o organitzacions coincideixen en advertir del perillós augment de les desigualtats socials. I veiem també, com aquestes advertències, s’acompanyen d’una cantarella que ens repeteix de manera incansable que per canviar aquesta realitat cal augmentar el creixement econòmic, i que això generarà més riquesa, que al seu temps crearà més ocupació i que finalment revertirà en més benestar que permetrà millorar les situacions de pobresa i desigualtat social.

Tot plegat, alimentant les nostres pròpies “utopies”. Fent-nos creure que la transformació social serà possible en termes d’harmonia. Que serà compatible l’actual model de creixement econòmic amb la reducció de les desigualtats. I potser això no pot ser.

Els professionals de camp social sempre ens trobem subjectats als nostres propis ideals de transformació social, per una banda, i la realitat del dia a dia, per l’altra. Necessitem creure que un altre món és possible, però sabem que l’evasió a Utopia no canvia res. Al contrari, ens adorm. Moltes promeses de canvi es sostenen en una idea perversa d’harmonia. Les utopies ens condemnen a no ser agents de canvi sinó únicament de no-canvi i de control social. No es tracta de creure en mons millors, sinó d’exigir canvis del món en què vivim. No es tracta d’anar a viure a Utopia, sinó de sortir al carrer i construir els petits canvis que ho canvien tot.