A favor de les emocions

El 29 de març passat vaig anar al teatre del Centre Catòlic de l’Hospitalet a veure la representació de Pigmalió, en llengua de signes catalana (LSC) però també accessible en llengua oral per a oïdors, sota la direcció de Xavi Álvarez. L’acte, organitzat pel Centre Recreatiu Cultural de Sords de Barcelona (Cerecusor), va ser un èxit amb la sala plena com un ou d’un públic entusiasmat que va seguir amb interès la comèdia.

És sabut que la llengua amb els seus diferents registres i usos té una importància capital en l’obra de Bernard Shaw. Una noia de classe baixa, que és instruïda perquè aprengui a parlar bé ―és a dir, de manera refinada, culta i educada―, aconsegueix emancipar-se gràcies al poder de la llengua. En la versió teatral que ens ocupa, això queda molt ben reflectit en l’escena que la protagonista aprèn la diferència entre les paraules sord i sordmut o sorda i sordmuda. Mentre que el vocable sord defineix amb exactitud la realitat de les persones que no senten sons, el terme sordmut és anacrònic, ofensiu i fals ja que és mentida que la sordesa impliqui la impossibilitat de la parla.

Tenint en compte la persecució que han viscut les persones sordes al llarg de la història, és bonic constatar el valor que adquireix la llengua de signes en una peça teatral tan lingüística. El teatre de text clàssic —de diàleg treballat, ben escrit, amb ironia, humor i que incorpora accents diversos en cadascun dels seus personatges― funciona molt bé en llengua de signes. Que la cultura sorda sigui per naturalesa visual no vol dir que deixi de banda el contingut (significat profund de les coses) i que es quedi només en la forma escènica (atracció estètica). Les llengües de signes incorporen tots els matisos de la comunicació més rica i plena. També en la dramatúrgia.

Quan l’any 1880 el Congrés Internacional d’Educadors de Sords celebrat a Milà va prohibir les llengües de signes en l’ensenyament es va menystenir i marginar de manera injusta un instrument comunicatiu que el temps ha demostrat que és potent i vàlid en tots els camps. Per tot això, si fem un anàlisi des d’un punt de vista històric, resulta emocionant conèixer que en diversos països del món es fa avui teatre signat amb il·lusió, empenta, creativitat, naturalitat i també a nivell professional. Igual que els idiomes orals, les llengües de signes tenen una gran potència dramàtica i esdevenen vehicles per la qualitat artística.

Assegut a la platea del teatre del Centre Catòlic de l’Hospitalet em van venir al cap aquestes reflexions. Al cap d’una estona, quan ja tornava cap a casa amb cotxe, vaig escoltar a la ràdio uns tertulians que pontificaven. Eren experts en política que alliçonaven l’audiència. Deien que, a l’hora de decidir el nostre vot a les eleccions, els ciutadans hauríem de fer servir només la raó i no deixar-nos endur per les emocions. Immers encara en l’obra de teatre en llengua de signes, vaig somriure de manera burleta i introspectiva. Vaig pensar que el consell no em serveix.

Moltes conquestes socials i avenços de la humanitat o dels seus pobles han començat amb accions emocionants, entranyables, altruistes, bondadoses, solidàries, reivindicatives, empàtiques o apassionades. En canvi, en nom d’una suposada raó suprema —tant ahir com avui—, són encara molts els governs d’arreu del món, els tribunals i les autoritats científiques o acadèmiques que prohibeixen o limiten els drets més bàsics de les persones i la seva llibertat.