No són ajuts, són serveis públics!

Fa unes setmanes, amb motiu de la denúncia que vam fer des de La Confederació per alertar de la situació d’infrafinançament crònic del sistema de serveis socials i d’atenció a les persones al nostre país, la televisió púbica de Catalunya introduïa la notícia amb la següent afirmació: “Les entitats del Tercer Sector denuncien que les ajudes que reben de la Generalitat fa 10 anys que estan congelades”.

És positiu que els mitjans es facin ressò de la situació del sector, però els missatges no sempre ajuden a fer entendre a la societat quin és el rol i la tasca que està fent el Tercer Sector Social. I és que no estem parlant en cap cas d’ajuts, estem parlant del finançament d’uns serveis públics que responen a la cobertura de drets socials de la ciutadania.

Això que sembla un detall sense importància, és un error de concepte que reforça una determinada concepció del sector i del sistema d’atenció a les persones al nostre país. La visió d’un sector depenent dels ajuts de l’administració -o de donants privats- per desenvolupar la tasca d’atenció a les persones que pateixen situacions d’especial vulnerabilitat.

No vull dir en cap cas que les subvencions o donacions no siguin rellevants a l’hora de fomentar els projectes i activitats que realitzen les entitats socials. Sens dubte que ho són, però no és d’això del què estem parlant, i no saber-ho diferenciar és una mostra clara de desconeixement.

Sempre vinculat a la seva missió, una part molt important de les organitzacions del Tercer Sector Social gestiona serveis públics, serveis d’atenció i suport a la infància, a la discapacitat, a la salut mental o a la gent gran, entre molts d’altres col·lectius; serveis que formen part de la Cartera de Serveis Socials, l’instrument del qual s’ha dotat el país per assegurar l’accés a les prestacions garantides de la ciutadania. I per tant, el què estem denunciant és l’infrafinançament crònic d’aquest sistema públic de serveis socials, posant en risc la qualitat de l’atenció a les persones, la sostenibilitat dels serveis i les condicions laborals dels professionals.

Fa 10 anys que els preus de referència per la provisió d’aquests serveis estan congelats -si no retallats- i aquesta situació ha obligat a les entitats a suportar una càrrega insostenible. Al llarg d’aquesta dècada -ja coneguda com a dècada perduda- el finançament públic no ha incorporat els increments de costos que inevitablement han hagut d’assumir les entitats: entre d’altres, l’IPC, l’IVA i els increments salarials vinculats als convenis col·lectius que, malgrat el context de contenció i no tant com haguéssim volgut, han anat evolucionant lleugerament.

Aquesta situació ha comportat una important pèrdua de poder adquisitiu i ha afectat sens dubte les entitats, els professionals i les persones ateses. Gestionem serveis públics amb preus iguals o inferiors als de fa 10 anys. Algú pot pensar que això és sostenible i no té cap impacte? No té cap sentit i no és raonable, més quan les necessitats socials han incrementant i estem parlant de serveis de titularitat pública que han de garantir la cobertura de drets socials.

Per tant, que quedi clar que no estem reclamant ajuts; estem reclamant que els serveis socials públics, que constitueixen el quart pilar de l’Estat del Benestar, es dotin del pressupost necessari per garantir una atenció de qualitat. I això és una responsabilitat de país, del Govern i del Parlament de Catalunya.

Nosaltres, per la nostra part, estem fent més del que ens pertoca, sostenint en alguns casos serveis públics deficitaris. I és que el Tercer Sector Social fa temps que ha demostrat el seu compromís. Hi som i hi serem. No deixarem d’atendre a les persones que tenen el dret de ser ateses i també seguirem lluitant perquè les que no el tenen l’assoleixin.

Ara toca als poders públics exercir les seves responsabilitats i obligacions.