Què entenem per desatenció a la ciutadania?

Es parla molt de l’atenció a la ciutadania dins els serveis socials, de la necessitat de treballar per una atenció integral de la persona. Però és el que estem fent en realitat? És el que ens demanen o esperen de nosaltres? Des d’una descripció etimològica del terme llatí “Attentio”, del qual deriva “atenció”, podem desglossar les tres parts d’aquest vocable: el prefix ‘ad’, que és sinònim de ‘cap a’; el verb ‘estendre’, que pot traduir-se com a ‘estirar’; i finalment el sufix ‘ció’, que és equivalent a ‘acció i efecte’.

Seguint aquesta línia etimològica, podríem deduir que l’atenció és l’efecte de dirigir cap a una acció, és a dir, connota cert moviment. Si partim d’una visió romàntica de la nostra professió, podríem dir que quan ens trobem atenent, el que pretenem és dirigir a algú, estirar-lo cap a una situació més “idònia”. Podríem dir que l’objectiu seria acompanyar a la persona cap a un “lloc” i que per arribar a aquest, la persona necessita certa acció (en aquest cas amb suport nostre).

L’acompanyem per estirar-se i arribar més lluny del que el seu cos i ment pensa que pot, en aquell moment que la rebem. L’objectiu seria doncs construir una ciutadania competent i conscienciada amb les seves situacions i capacitats des d’una posició de suport en un espai i temps en el que necessiten aquest ajut, però amb perspectiva de no necessitar-ho en arribar. Treballem per la participació de la ciutadania en la resolució de les seves situacions, sent-hi conscients de la importància que tenim en aquell moment de la seva vida, per acompanyar-los en aquests objectius.

La societat estructurada sota la família nuclear com a forma de família tradicional ha canviat. Durant les últimes dècades, s’han produït canvis socioeconòmics tals com l’envelliment de la població, els moviments migratoris i la incorporació de la dona al mercat laboral, units als avanços en els sistemes de reproducció assistida, els quals han donat com a fruit la coexistència de diferents i múltiples noves formes de família.

A les famílies nuclears, s’uneixen les famílies monoparentals (molt presents en els serveis socials), les famílies extenses, famílies homoparentals (gais i/o lesbianes). Aquestes formes de família generen situacions noves, amb les conseqüents noves demandes, que passen en gran part per les dificultats en l’encaix dins d’una societat històricament “tradicional” (basada en la família nuclear i heterosexual).

Aquestes noves demandes generen desajustos amb un model organitzacional de serveis socials basat en una atenció assistencial, però molts cops sense recursos. Si agafem el terme efecto bocadillo de l’antropòloga Sagelen, M. (concepte amb el qual descriu com en les famílies tardanes, el cuidador/a ha de fer-se càrrec conjuntament de la cura dels seus pares i dels seus fills encara menors, produint-se aquest efecte bocadillo) podem concloure que els professionals ens sentim atrapats entre les demandes d’una població canviant i les pressions institucionals i polítiques que semblen molt sovint no mirar a la població a qui es dirigeixen. Tot això genera una sensació entre els professionals del efecto bocadillo.

Si ens acostumem a treballar sense ser conscients que hem de consensuar què entenem per atenció, més enllà d’atendre demandes i receptar recursos, o amb la idea que el significat de l’atenció és quelcom fix i homogeni a tothom, estarem contribuint a una desatenció de la ciutadania. Som científics de tot allò social i facilitadors de canvis i benestar social, però sempre des del i per al ciutadà.

Concloent, l’atenció al ciutadà, des de la meva opinió, no passa per ser-hi de forma fixa, preestablerta, sinó que sempre s’ha de tenir la flexibilitat necessària per ajustar-se el màxim possible a les particularitats que configuren la nostra personalitat. Els elements comuns podrien ser els principis en els quals basem l’atenció, recollits en gran part en el nostre codi deontològic, però cada persona és un món, i hem d’ajustar els nostres procediments a les seves particularitats com a persones úniques, en moments concrets dels seus projectes de vida. La desatenció és no posar atenció a la diferència, entesa com a allò que ens fa persona.