Sense excuses

El 28 d’abril ha canviat el panorama polític a Catalunya per raons diverses: ERC primera força política, recuperació del PSC (que permet una àmplia majoria al PSOE), es manté En Comú-Podem, irromp de l’ultradreta al Congrés, davallada del PP, consolidació de Ciudadanos, resistència de Junts per Catalunya i manca de representació de forces que les enquestes hi donaven: Front Republicà i PACMA. Ha canviat el panorama però les demandes ciutadanes es mantenen, ha estat una campanya plagada de propostes que ara cal complir.

Al marge de pactes i a les portes de les eleccions municipals i europees, cal que es posin en un lloc central les propostes de polítiques socials i els drets. Les polítiques socials han patit els darrers anys retallades importants de recursos, malgrat a Catalunya hi hagut una certa recuperació, que cal revertir. A més cal seguir avançant, les necessitats són més i el panorama econòmic no és gaire afalagador.

L’any 2019 hi hagut sis feminicidis als Països Catalans, dos d’ells a Catalunya, una xifra que el 2018 s’elevava a 31 dones assassinades, 18 a Catalunya. Això reclama urgència. El Pacte d’estat contra la violència es va dotar de recursos però cal reinvertir i recuperar serveis, cal formació i recursos als jutjats especialitzats i cossos policials, cal sensibilització, prevenció, educació en valors a la societat, a infants i joves. Aquestes són mesures urgents no subjectes a pactes polítics, perquè, entre altres coses, les forces polítiques que encapçalen les possibles majories han mostrar durant la campanya aquest compromís.

El reconeixement de les famílies monoparentals a nivell estatal ha estat també una proposta de diverses forces polítiques. Aquest reconeixement que ja està en marxa a Catalunya des del 2008 (amb moltes mancances, també cal que el Govern d ela Generalitat desplegui totalment el decret que contempla el reconeixement) no existeix a nivell estatal, afecta a moltes de les persones (en un percentatge altíssim dones) que acollim i acompanyem les entitats del tercer sector.

Agilitar les demandes d’asil i l’acollida de persones refugiades (moltes ja amb compromís a Europa i sentència del Tribunal Suprem), impedir que morin més persones al mar fugint de la violència i la pobresa.

El conte de la criada és una distòpia que moltes dones hem vist possible. El discurs de l’ultradreta i les seves perles han estat dinamitzadores del discurs patriarcal i misogin. Enfortir els drets de les dones i avançar cap a la igualtat d’oportunitats. Acabar amb la precarietat laboral, acabar amb la bretxa salarial, la representació paritària, avançar cap a la corresponsabilitat, erradicació de la violència masclista, superació dels estereotips i rols... Propostes que han sorgit en el programa, en els actes, en boca dels i les dirigents i que cal posar en marxa amb urgència i evitar les regressions.

Els drets LGTBI també han entrat fort en aquesta campanya i les propostes han estat diverses, però en la mateixa direcció: la defensa i protecció integral de les persones LGTBI, llei d’igualtat LGTBI, una llei estatal contra la LGTBIfòbia (a Catalunya hi ha una aprovada fa uns anys), polítiques actives per tal que es respectin els drets del col·lectiu LGTBI. La manera de donar sortida pot ser diferent però el consens entre les primeres forces està assegurat i cal que, amb les polítiques de dones, siguin les primeres a impulsar-se.

La lluita contra la pobresa, la construcció d’habitatge públic, la regulació de preus d’habitatge, el desplegament total dels drets de les persones amb discapacitats, la lluita contra l’atur, el dret a la salut universal... Promeses electorals que afecten a drets de ciutadania.

No valen excuses, cal que s’actuï de forma immediata per posar en marxa aquelles propostes urgents i que són de consens. Són necessàries, imprescindibles, no poden ser promeses incomplertes sinó realitats inapel·lables.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article