El monstre de la pederàstia

No em ve gaire de gust parlar d’aquest tema però entre tots i totes l’hem de fer visible per tal de poder-lo erradicar, si això és possible. Potser no diré res que no sigui conegut però crec que mai n’haurem parlat prou.

Partim de la base que les seqüeles i cicatrius que deixa aquest abominable abús en les víctimes són irreparables.

Cal aclarir la diferència entre pedofília, com a preferència sexual d’un adult vers els nens i nenes, i la pederàstia, que és l’exercici d’aquesta tendència, tipificada com a delicte quan s’esdevé amb menors d’edat.

La pedofília és considerada un trastorn de la preferència sexual i així ho recull el CIM o Classificació Internacional de Malalties de l’OMS. El DSM IV parla dels que els agraden els adults i els nens i els que només els agraden els pre-púbers.

Un psiquiatra vienès, Richard von Krafft-Ebing, descriu diferents tipologies de delinqüents sexuals i ho compara amb el fetitxisme, ja que els nenes i nenes esdevenen objecte de desig. Sigmund Freud, més endavant, afegeix que són objecte de desig quan una persona feble els utilitza com a substituts o quan un instint incontrolable busca la gratificació immediata i no pot trobar un objecte més apropiat.

Quan parles de pedofília amb algun expert et diu que és una de les desviacions sexuals més difícils de corregir. Com que parteix d’una orientació sexual, pràcticament no es pot canviar, però si tractar i reconduir amb tractaments adequats.

L’agressor, a nivell estadístic, freqüentment és un home que utilitza la confiança, la proximitat, familiaritat i l’engany per sotmetre la víctima. La majoria d’abusadors ho són de nens i nenes que es mouen en un entorn conegut o familiar. L’agressor s’aprofita de la seva situació dominant. Saben que a les víctimes els costarà molt denunciar per por de no ser creguts en el seu entorn més proper. El pederasta menteix, fins i tot a si mateix, i intenta justificar el seu comportament dient que no era conscient de la gravetat dels seus actes o que en el seu entorn se sabia i es tolerava.

La víctima pot ser qualsevol nen o nena, però sobretot els que tenen menys capacitat, per l’edat o poca maduresa i por per identificar i explicar el que està passant. També hi ha víctimes que tenen alguna discapacitat.

Aquest abús suposa una experiència molt traumàtica amb seqüeles molt greus, tant físiques com psicològiques. Els danys es poden manifestar a curt, mitjà o llarg termini.

Moltes vegades l’abús no implica un contacte sexual directe sinó que adopta altres formes com l’exhibicionisme, exposicions a material pornogràfic, “voyerisme” o comunicació a través de les xarxes, tot igualment greu.

Els menors han d’estar protegits i els pares i responsables han d’estar a l’aguait per tal d’evitar o prevenir possibles abusos. Cal incorporar aquesta possibilitat tan desagradable en l’educació que es dona als fills i les filles com un aspecte més.

L’observació atenta per part dels pares és el primer pas per tal de detectar qualsevol canvi d’actitud. Establir amb els fills una comunicació fluïda en un entorn de confiança on el menor d’edat sempre pugui parlar lliurement. No hem de ser alarmistes, però deixem de pensar que en el nostre entorn això no ens passarà mai. L’objectiu és aprendre a escoltar i interpretar els missatges que ens donen els menors d’edat.

Altres situacions que ens han de posar en alerta són els canvis extrems en la conducta o l’expressió i coneixement d’aspectes relacionats amb activitats sexuals en edats que no toquen. També la por a una persona concreta, no voler anar a l’escola, agressivitat, l’adopció de conductes d’etapes anteriors.. Tots aquests poden ser indicadors que alguna cosa està passant.

Cal ensenyar-los a diferenciar el que està bé del que no ho està. Diferenciar un regal d’un suborn, poder explicar que algú s’excedeix en el contacte físic i que amb els pares no s’han de guardar secrets.

Per al nen o nena que ha estat víctimes d’abusos escriure la seva pròpia història els ajuda a tenir un control sobre ella i és un bon mecanisme de defensa que facilita tenir una mica de control sobre el trauma.

Quan l’agressor és detingut i empresonat, se li proposa reeducació, de vegades a una teràpia de confrontació per tal que treballi per inhibir els seus impulsos o vagi sent conscient del mal que ha fet i que pot fer. Però això no suposa un canvi d’orientació sexual, per tant, no és una garantia que quan acabi la condemna es controli en totes les ocasions. No són obligatoris però com que comporten beneficis són seguits per la majoria de reclusos d’aquesta tipologia. Hi ha valoracions molt positives d’aquests programes com a eina eficaç per reduir els impulsos dels pederastes.

Per acabar, recordem la responsabilitat de les organitzacions que tenen l’obligació de respondre adequadament (denunciant) quan en aquest àmbit es dona alguna conducta inadequada. Als nens i nenes els costa molt més reconèixer que els han fet mal persones conegudes que els estan educant i que estan valorades per altres persones. Només cal que ens posem a la seva pell per entendre que els cal molta valentia per explicar-ho.

Mentrestant, ben alerta i tolerància zero.