Les dones de la meva vida

Preparant amb unes companyes una petita jornada a Terrassa, va tornar a aflorar la qüestió a la conversa: “Les dones amb diversitat funcional som invisibles”. “No hi ha dones amb diversitat funcional conegudes”, lamentava una. “No tenim referents” comentava l'altre. "Ah, sí! La Frida Kahlo!", exclamà una altra. Dies abans jo també havia escrit la frase “manca de referents” al contingut d'una comunicació per a un congrés on es tractava el paper de les dones amb diversitat funcional com a agent polític actiu. I el mateix mes, repetíem aquesta idea a diferents projectes sobre perspectiva de gènere a les entitats del col·lectiu i en parlàvem amb altres companyes fent un cafè.

En plena ressaca encara de les mobilitzacions del 8 de març, la repetició constant d'aquesta idea em va fer reflexionar. Què vol dir tenir referents? La Frida Khalo és una referent per a les dones amb diversitat funcional? Per què? Qui ho ha decidit? Realment no tenim referents, les dones amb diversitat funcional? Com és possible, si han impulsat transformacions urbanes cabdals i han provocat avenços socials claus per al col·lectiu i per a tota la ciutadania? Qui les ha esborrat de la història, de la memòria col·lectiva? Per què no són visibles (o no ho són tant) les dones amb diversitat funcional? Com és que fins i tot el Comitè sobre els DDHH de les Persones amb Discapacitat de la ONU denuncia la manca de perspectiva de gènere de les polítiques i accions que es desenvolupen? Per què el 8-M moltes de nosaltres vam sortir al carrer per reivindicar que també som dones? Des de DINCAT a ECOM -i sense saber-ho- totes vam coincidir amb el lema que també dona títol a un documental molt recomanable: También somos mujeres.

Tot plegat em va dur a fer un recorregut vital per identificar -i reconèixer- quines eren les dones que per mi havien estat referents en algun moment. I és que precisament aquesta visibilització, aquest reconeixement, també l'hem de fer nosaltres: som part corresponsable de posar-nos en valor a nosaltres mateixes i al que fem. Perquè això també és feminisme: sororitat i reconèixer que en aquesta interdependència tant humana som una mica tot allò que compartim i construïm conjuntament.

No puc parlar del que ha estat per mi el feminisme sense la memòria de la dona que el va fer aterrar a la meva vida els seus últims dies: la sindicalista canària d'UGT Maria Perdomo. A parts iguals dolçor, força, perseverança i somriures. O l'Andrea Garcia Santesmases, a qui li dec aprendre a pronunciar heteropatriarcado, haver-li donat una volta a tot amb l'Asun Pié al relat de La voz de las subalternas, i escriure el El diccionario (incompleto) de violencias: espurna del que seria per mi l'imprescindible procés de presa de consciència, deconstrucció de la idea del que ens han venut que és el feminisme i ser dona, i reconstrucció d'una mateixa des d'una altra mirada.

Amb la Lucrecia Masson i el seu activisme gras vaig adonar-me que les aliances entre els cossos diversos són imprescindibles per fer front als estereotips de bellesa que ens oprimeixen a totes. I l'Elena Urko em va ensenyar que pots ser home, dona i tot alhora, i tot és igual de vàlid i tothom ha de tenir dret a ser el que vulgui ser i senti que és en tot moment.

Dins aquest feminisme en construcció i revisió permanent de les dones amb diversitat funcional del meu entorn -construït amb il·lusió, reflexió, un toc de bogeria i afecte... Ai, la revolució dels afectes!- no podien faltar les companyes del Moviment de Vida Independent: la Katja Villatoro, Estela Martin, Coral Hortal, Sole Arnau, Rosa Conca, Nuria Gómez, Elena Prous... Amb qui tant estem posant de manifest que el feminisme ha de lluitar de manera global contra totes les opressions i ser també anticapacitista. I que, per tant, no es poden continuar organitzant debats entorn les cures on no hi estem les dones que rebem -i també donem- cures perquè això reprodueix relacions de poder patriarcals i discriminacions cap a les dones amb diversitat funcional i les dones grans.

Integritat i força són adjectius que definirien perfectament les companyes de Carrers per a tothom: dones imprescindibles en la defensa d'una Barcelona més humana per a tothom, al costat de les dones de moviments veïnal com la FAVB. Igual que Girona tampoc no seria la mateixa sense la feina de l'Anna Ma Guillen de MIFAS.

I parlant de dones i carrers, les companyes de Punt 6: sense elles no hagués descobert mai l'urbanisme feminista ni la seva estreta relació amb l'accessibilitat. I sense les dones de la PTP no hagués estat possible que per primera vegada a Catalunya s'organitzés una trobada per evidenciar que la mobilitat actual és androcèntrica i discriminatòria per moltes persones, i que és molt necessari que en aquest sector hi puguem ser-hi totes en igualtat.

Però, què seria l'activisme si no ens cuidéssim amb una bona xocolata i una abraçada als moments difícils? Què seria de les entitats socials, de les lluites d'ECOM, sense les seves dones i tot el que fan? Tècniques, voluntàries, directives, activistes... totes les dones! Perquè feminitzar la política i l'acció social vol dir garantir la igualtat d'oportunitats als espais de presa de decisió i replantejar governances per fer-les més humanes i democràtiques. Però també visibilitzar i posar en valor tot allò que fa possible l'acció associativa quotidiana, el que sosté la vida dels moviments socials: quelcom que vaig aprendre també amb la Miriam Solà de la Fundació Surt. La precarització i menyspreu del sector social és sens dubte una de les màximes masclistes que mai hem de normalitzar: una altra mirada sobre l'economia (lluny també del colonialisme) és imprescindible. Gràcies escola popular d'economia feminista!

Aquesta llarga (i incompleta) llista no la puc tancar sense anomenar la dona de la que més vaig aprendre accessibilitat i defensa de drets: la Maria José Vázquez. Cap màster ni cap doctorat m'haguessin ensenyat tant com els moments que vam compartir (amb ella, la Rita Granada i la Fanny Llorens d'ACAPPS). Com tampoc m'hagués llençat a l'aventura d'independitzar-me -quan tants suports necessitava- sense haver-me emmirallat en l'Anna Collado i descobrir l'assistència personal amb la Marga Alonso de la OVI.

Parlar de vida independent quan convius amb malalties reumàtiques és parlar del projecte Vivim la Vida! i totes les dones que el van impulsar i fer possible, sense recursos i sense més suport que el seu propi. Per primera vegada a l'Estat un grup de dones ho qüestionaven tot i havien decidit que passarien de ser un diagnòstic, una història clínica, a ser persones, dones de ple dret.

Companyes, amigues, veïnes: sou les meves referents. Deixem d'esperar una estrella televisiva, de buscar una Frida Kahlo irreal o de comptar títols universitaris o càrrecs associatius per mesurar el valor de qui som i què fem. Les referents som nosaltres i davant un patriarcat (i un capacitisme!) impregnat més o menys sutilment a totes les estructures associatives i moviments socials, és clau que construïm juntes models més igualitaris i alternatives més humanament sostenibles per a tothom des dels valors de la diversitat. Tenim la corresponsabilitat de donar-nos veu i fer-nos visibles... Perquè les dones amb diversitat funcional també som dones, dones feministes!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article