Serem com a societat el que garantim que puguin ser els nostres infants i joves

Sí, dic ser i no dic fer, perquè fer serà, a la fi, la conseqüència lògica de poder ser algú.

A massa reunions, trobades i assembleesse sent a dir que cal un consens de país, una voluntat transversal entre administracions, tercer sector, agents i societat civil per proporcionar a infants, adolescents i joves quelcom a fer. Cursos de formació professional, cursos de català i castellà, espais de debat i participació... I així els construïm un marc de vida que, tot i estar ben estructurat al nostre ideari tècnic, difereix sovint, massa sovint, d’un fet principal: la necessitat i dret, de ser, abans que tot, un infant, un adolescent o un jove amb tot el que això suposa.

Ja sé que tot això ajuda i cal,però, realment, què cal per ser? Cal que disposin de temps. Els temps dels adults i de les administracions gairebé mai coincideixen amb els temps dels infants, dels adolescents o dels joves. Uns papers acreditatius, un acord interdepartamental, una recerca de referents familiars, una assignació de prestació o una visita programada. En la infància tot pren una altra dimensió, tot hauria de ser prioritari, tot hauria de ser possible, i encara més per aquells que han hagut de transitar per camins, històries i realitats que sobrepassen qualsevol límit possible.

Cal que siguin lliures per construir, sense tornes, el que esdevindrà la seva pròpia història, garantint-los que no els soterrarem en responsabilitats prematures, exigint-los i condicionant fins on arribarà el nostre suport en funció de criteris, quasi mordassa, establerts per nosaltres mateixos. Com el temps d'estada al sistema de protecció, que penalitza la dissort de no haver estat atès abans, o les exigències d'exemplaritat de compromís, conducta i responsabilitat, més enllà del que demanaríem a qualsevol altre jove de la seva mateixa edat, fins i tot en entorns on el dret i la protecció en un entorn familiar estable i competent han estat garantits.

Cal que els deslliurem de l'ensucrada vida que sovint els construïm i que en un tres i no res s'esvaeix i dissipa deixant, a ull nu, un horitzó ple de grisors, tempestes i cruïlles. Cal que els permetem creure que són part de la millora de la societat en la qual viuen, que aquesta és millor si ells hi són i que, per tant, seran, en la mesura que puguin. I retornaran quelcom allà on s'incardinin, ja sigui en format de força de treball, de cooperació solidària o de responsabilitat social. No fer-ho no només els desvincularà d'una vida adulta compromesa, sinó que els negarà la possibilitat de visibilitzar-se, i enfilar-se per sobre d'estereotips i prejudicis.

Cal que puguin tenir la possibilitat de l'error i l'esmena, de l'encert i la tria fallida, de trencar per recompondre quelcom més bell. Tot plegat ha d'esdevenir un pas permanent d'etapes superades o cremades amb més o menys encert. En aquest sentit, per poder arribar a ser, els adults que els envoltem haurem d'entomar les etapes de refracció a recursos i sistemes, que sovint resten més a prop de la recerca d'un equilibri estructural del sistema que de les necessitats individuals dels infants, adolescents i joves als que s'adrecen.

Cal que puguin preservar la imprescindible inconsciència al somni d’allò que seran, pel que frisen i es deleixen. Cal que el fet de somniar no es penalitzi, no els degradi ni els condicioni i sigui més un element de creixement que d'escapoliment, d'esforç que d'exigència i d'orgull que de sospita. Si els infants i joves deixessin un dia de somniar, la societat es devoraria a si mateixa en un macabre espectacle de lluita per esdevenir un no res.

Cal que no perdin l'empelt de la condició que els ha estat eternament donada, la de ser fills, fills d'algú, també d'algun territori i cultura. Qui pot deixar de ser fill? Cal que les prescripcions administratives es posin a disposició de les condicions i percepcions emocionals i afectives, posant al servei d'aquestes darreres qualsevol decisió o autorització que es pugui prendre. Cal que escapin de la filiació amb la “mare” administració i que tota intervenció es conjuri a fer de la família el pal de paller de qualsevol mirada. No podem fer que aquesta condició indissociable de fills, es perdi sota el benefici de la protecció, tot i garantir que l'oferiment dels mecanismes de suport romandran estables i fidels, com ho fa un pare o una mare, sense condicions de temps o naturalesa de la situació d'ajuda.

Cal que formin part de les estratègies d'oportunitat del país i no com a objectes a ser abatuts o, en el millor dels casos, entomats per tal d'alliberar a la comunitat, a la societat, d'aquesta càrrega pesada. Mai esdevindran motor si els vivim com a pedres al camí per l'avenç i la millora. Tot això cal, i segur que més, per tal que abans de fer puguin ser.

En una darrera visita als infants, adolescents i joves que es troben a l'aguait a la tanca de Ceuta a l'espera de passar a la península, conversava amb un jove que feia deu mesos que esperava, vivint al carrer, saltar la tanca i amagar-se als baixos d'un camió per travessar els escassos quilòmetres que tossudament el separen, del que per a ell és el patiment més cru de la llibertat i el sac d'oportunitats que l'esperen a l'altra banda.

La conversa va transitar per molts temes entre els quals estaven la reflexió d'indefensió i sofriment de tants joves que, com ell, un dia van sortir de casa per jugant-se literalment la vida, aconseguir un món millor, per ell i per la família. Més de dues hores de conversa i d'argumentaris que buscaven seduir la possibilitat de frustrar la ferma decisió de travessar, a partir d'informacions reals de les situacions en les quals es troben altres que com ell, amb la seva edat, van voler començar. Va ser inevitable, inútil.

La resposta de cloenda va ser: “Entenc tot el que em dius i això encara m'esperona més a arribar a tocar un dia, encara que sigui amb les puntetes dels dits, un reflex de tot el que ara somnio”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Francisco Cárdenas Barcelona
1.

No creu vostè que perquè una persona construeixi la seva pròpia història cal que conegui el seu passat, els seus orígens? Ho exlico a http://esmihija.es/reflexion/hoy-hace-10-anos/
I si algú vol escoltar paraules no tan erudites i bensonants, sinó altres més dures, aquí està la meva intervenció en la Comissió de la Infància del Parlament de Catalunya el passat mes d'abril:
http://esmihija.es/

  • 4
  • 0

Comenta aquest article