Societats avançades digitalment, però per uns quants

Imaginar la societat en la qual volem viure, i marcar-ne el camí, és part de la competència i responsabilitat del legislador. Però no sempre el país que imaginem és el que ens acabem trobant o, almenys, no per totes i tots. La vida és somni i futur, però els somnis, especialment per les persones en exclusió social, somnis són. No hi ha mala fe, d’això en podem estar segurs, però sí oblit i ignorància cap aquells que, si bé volem que conformin i siguin part de la nostra comunitat, els tapem sota discursos limitadors o que impossibiliten, que amaguen manca d’esforç o voluntat de canvi. De nou, el teatre de la vida torna a fer molt soroll per no res.

Les persones privades de llibertat són un dels exemples més paradigmàtics de l’oblit parcial del legislador, però no l’únic. Els somnis de la normalització, alguns cops, somnis són. Els darrers temps hem pogut veure com el sistema d’execució penal juga un paper molt important en el procés de canvi de les persones privades de llibertat. El Departament de Justícia ha optat per un model educatiu i de canvi, el Model de Participació i Convivència, que permet no fer del pas per la presó un sainet del principi legal de reinserció social. Uns resultats que mereixen la felicitació dels qui volem una societat més justa, però un camí que està a mig fer. El camí es fa caminant, i cal seguir avançant en la normalització de les persones que, un dia, transgrediren la norma i ara tenen l’oportunitat, no d’esmenar els errors comesos, sinó ser de no tornar a cometre nous delictes. És hora de seguir avançant.

L’impuls de la ciutadania digital és una de les màximes del Pla de Govern de la legislatura actual. Un impuls que vol convertir el nostre país en una societat enfortida digitalment i més competitiva. Alhora, diu la Llei General Penitenciària que la finalitat de reinsertar dels interns passa també per no prohibir-los-hi els drets que tenen com a ciutadans. La presó, doncs, ha de formar part d’aquest somni que executiu i legislatiu tenen pel nostre petit país. La bretxa digital és un element clau en el procés d’inclusió social. Però si donem un tomb per les presons veurem com el silenci digital n’és comú denominador. Un món digital tant proper en el somni legislatiu, com llunyà en la realitat executiva. I això no vol dir que no hi hagin apostes valentes i perseverants, impulsant les TIC com a eina educativa dins els Centres Penitenciaris. Però unes TIC limitades tant en el seu ús com en l’accés a un món que, a hores d’ara, és preeminentment digital.

Parlem de normalitzar, parlem de la importància del vincle amb la família, parlem de tornar a ser ciutadans, però, ho estem fent realment? Una societat que limita el contacte amb els familiars o amics a trucades setmanals, especialment cap aquells que, cercant mons millors, deixaren rere seu casa seva, no és una societat justa. El règim penitenciari no ha de ser un obstacle insalvable i permetre trucar només en horari europeu no és normalitzar. És cert que cal prevenir les víctimes i evitar tota comunicació que pugui constituir nous delictes. Però el necessari respecte les víctimes pot anar acompanyat de mesures de vinculació familiar.

Normalitzar suposa nous reptes i obrir noves vies, i l’accés de les TIC a les presons n’és una d’elles. Hem de ser valents i fer un salt qualitatiu, possibilitant les videoconferències entre els familiars, especialment aquells que estan a milers de quilòmetres; hem de possibilitar que els interns de les presons tinguin accés a la telefonia mòbil, limitada, sens dubte; hem de normalitzar, permetre fer gestions administratives des dels aparells mòbils. En una societat avançada i oberta al món com la nostra, no hem de tenir por a fer passos endavant. Estem en ple segle XXI i no pot ser que un servei com l’execució penal visqui encara d’esquenes al món digital. La privació de llibertat no ha de ser privació de drets a la comunicació i la relació social. Com volem fer ciutadans responsables si no donem responsabilitat?