Això d’estimar-nos

Pots estimar i deixar d'estimar. Una llei no escrita diu gairebé a qui pots estimar, a qui has d'estimar i també que cal justificar per què deixes d'estimar. Sigui el teu pare, el teu company o el teu amic cal fer una mena d'informe recollint totes les putades o totes les sensacions que expliquin perquè deixes d'estimar, i si no saps perquè l'has deixat d'estimar ja entrem amb un tipus d'informes encara més complexos. Posteriorment la societat procedirà a aprovar l'informe o a demanar-te que com que és el teu pare t'has d'esforçar més, i tenir més paciència, encara que sigui un pare de merda però és el teu pare i aquí hem vingut a estimar-los. En altres moments també podem sentir-nos jutjats per com pots estimar aquesta persona? O com pots seguir-la estimant?

Estimar a vegades fa sentir culpable, molt semblant a deixar d'estimar. És com si posessin el teu cor en una d'aquelles maquinotes i en fotessin un batut. Perquè resulta que potser t'estimes molt la teva mare afí i això pot portar-te a un conflicte de fidelitats important amb la teva mare. I potser fins que un no és gran no pot deixar que aquesta estima, naturalíssima, per altra banda, surti i exploti d'una manera fantàstica. I quina pena aquell temps que t'has hagut d'estar amagant d'estima-la. Però la teva mare sembla que es posa trista, o fins i tot així t'ho diu, i potser la mare de la teva amiga et diu que no la pots estimar perquè ja tens una mare viva, que no s'ha mort. I que clar, "madre no hay más que una" que diu una dita molt antiga. I, si ho diu, així és. Punto.

Hi ha gent que pareix i diu que s'estimen com ningú més els seus fills. Jo els admiro profundament a rabiar per què jo, quan va néixer la gran, la volia protegir en tot moment. De fet, de cop no tenia temps per fer res més que no fos cuidar cada raconet de la seva persona i ho feia feta un garbuix emocional però em sortia així. Ara, no l'estimava d'entrada, em sembla. Segon a segon la vaig anar estimant cada dia més fins a poder dir sense cap mena de dubte que ara donaria la meva vida per ella sense pensar-m'ho ni un segon. La meva vida no té cap valor si perdo els meus fills. De fet, la cruesa d'aquest amor és tan i tan enorme que sento que si els perdés em tiraria pel primer penya-segat sense pensar-m'ho ni un sol moment. Ho sentiria molt per la resta de persones que estimo, però sense els meus fills ara mateix no podria seguir estimant la vida, en definitiva.

També tinc present una estima molt rara que va de la mà d’un dolor punxant, profund i desolador que sents a dins quan perds un embrió. Un fill, en definitiva. El que sents és gros com estimar però no sé si ho és, estar tan al límit que pots sentir que estimaves aquella coseta que hi cabia a la mà. I el recordes i té un lloc perquè l’estimes raro, sense massa records plegats, però l’estimes de formar part de les teves carns. Ha estat on no ha estat ningú més, l’has fet tu com no has fet ningú més, és alguna cosa molt teva i ho és per sempre més.

En general no pots tenir massa opinió sobre això d’estimar perquè bueno, torno al tema de la llei, hi ha una llei molt clara de a qui s’ha estimar, quan i com, escoltin. I, a la que expresses una opinió que se surt una mica d’aquesta constitució d’estimar, doncs sembla que podem culpar la persona de frívol, mala persona. Com si es pogués controlar massa, això d’estimar. Ningú ho controla però uns dissimulen més bé que altres, algunes reflexionen més que altres i algunes són més o menys valentes per admetre, desmentir-ho i fer-ho.

Aquesta constitució es va actualitzant, eh? No és com l’espanyola, però sempre dins d’un marc. En aquest cas, l’etiquetatge que ens marca que, tot i poder estimar d’una manera reconeguda vers la resta de la societat, ens obliguen a posar-hi nom. No és tan fàcil com poder estar tranquil d’estimar a qui cadascú estimi i llestos, no. Hem o podem estimar la mare, la parella, el fill, l’amiga, del veí en parlaríem, segons com, de la teva mestra d’ESO, també ja veuríem. A mi em va suscitar dubtes existencials importants sentir que l’estimava l’Alícia, una dona com poques que l’estimava de veritat però, és clar, era la meva mestra, era injust estimar-la com algú de la meva família i m’haurien mirat raruno. Per tant, quedava com a admiració cap a ella, i això no m’ho va haver de dir ningú, ho portem a dins, però admeto obertament que no era admiració, era una estima que perdura, Alícia.

Mirar de trobar paraules a la pena que tens a dins quan s’ha mort la teva exsogra, quan l’enyores, quan la plores però no pots fer-ho molt alt perquè clar, era la exsogra. No sé com puc dissimular aquest amor que li tinc, perquè l’estimava i l’estimo però, a vegades, amb els ulls, em preguntem com i també perquè.

Per sort cada vegada es parla amb més llibertat de com estimar-se entre uns i altres, perquè resulta que fins ara això de posar un cadenat a qualsevol pont és una qüestió d’amor romàntic i, en canvi, per mi, és un representació claríssima de negar-se com a individu. De tancar per sempre, passar a formar un tot amb algú altre i això del tot amb un altre em fa basarda. Em fa pensar en estimar poc l’altre, perquè vull que voli i creixi a propet meu, però per ell mateix, perquè fer les coses acompanyat, però per un mateix, ens fa ser feliços.

Això em porta a parlar de la por i amb aquesta, del control, perquè crec que en aquesta llei d’estimar s’ha fet un article que ens diu que quan més estimem més clarivident serà si hi posem molts cadenats, precisament per por a perdre aquesta persona que estimem. El que no diu l’article és que ens exposem al fet que l’altre sigui menys feliç o que el perdem igualment.

Jo estimo fins que deixo d’estimar i em sembla just que la resta de persones també. Per mi és confondre estimar amb obsessionar-se, però bé seria contradir-me: tothom hauria de poder definir això d’estimar com vol, o això pretenc reflexionar. No estimar no és no saber estimar. És no sentir-ho i és molt digne.

Discriminar les noves formes d’estimar. Estimar com a amant, estimar com a amic. És possible. Estimar com a persona, desitjar sense estimar. Estimar i desitjar dues persones, tres, cap i mai. Deixar d’estimar però desitjar. Estimar creient per sempre i no, estimar sense saber si serà per sempre i estimar cada segon d’aquell dia, no estimar la família biològica per sempre, a vegades o algunes èpoques. Estimar els amics com el que es creu que s’ha d’estimar la família. Potser és que és la família, o potser és que no ens han de dir mai més com i a qui hem d’estimar.

Estimar per sempre. Per sempre algú estimes, però no sé quanta gent per sempre. A molts els estimaràs a èpoques, els desitjaràs. A d’altres els voldràs a prop o els enyoraràs, però potser no els estimaràs, sinó que hi estaràs a gust. Amb alguns rius, i rius molt, però amb el temps t’adones que estimar, estimar, potser no els estimaves. Però amb aquell que sí que plores potser sí, però no per tot l’estimes? A vegades sents que estimes sense plantejar-te perquè; estimes i prou. I quin pal haver-se de plantejar si estimes o no estimes a tothom perquè va explícit una sentència de fidelitat absoluta cap a aquells a qui estimem. Com si no enganyéssim, ni féssim mal a gent que estimem. O potser no els estimem? En fi, carreguem-nos els murs de les etiquetes de l’estima i serem bastant més feliços. Que l’amor ens faci lliures: de paraules, d’accions i de sensacions.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article