Una medicina amb perspectiva de gènere? Sí, gràcies, doctor!

Hi ha malalties que són exclusivament d'homes. N'hi ha que ho són només de dones. Intentar negar això és una bestiesa. Nosaltres no tindrem mai càncer de pròstata o disfunció erèctil. Ells no tindran mai ovaris poliquístics o diabetis gestacional. És un fet. Però el que també és un fet, i bastant menys obvi, és que la medicina no té, ni ha tingut mai, perspectiva de gènere.

M'explico. Fins fa ben pocs anys la medicina, i totes les ciències en general, estaven en mans d'homes. Van crear el mètode científic: ells observaven, estudiaven i documentaven per després extreure'n les conclusions en forma d'hipòtesis que feien evolucionar el coneixement científic. Són ells, i no nosaltres, si més no a l'esfera pública, els qui han explicat i han interaccionat amb el món que ens envolta. Aquesta unilateralitat de percepció ha fet que tota la ciència, absolutament tota, estigui escrita sota paràmetres masculins. La medicina també. I això té conseqüències terribles per a les dones. Per dir-ne només dues. La primera, les afeccions exclusivament femenines han tendit a minimitzar-se amb la consegüent falta d'atenció. No us han dit mai que tenir dolor de regla és normal, que us aguanteu, que li passa a molta gent, que feu el favor de no ser fleumes i que seguiu fent vida normal? Doncs ja sabeu de què us parlo. La segona, la ciència mèdica ha extrapolat els remeis farmacèutics estudiats i pensats pels homes a les dones, exposant els cossos femenins a dosis superiors de les necessàries, sobremedicant-les, tal com ha denunciat l'endocrinòloga Carme Valls Llobet. Sabíeu que les dones i els homes metabolitzem els medicaments de manera diferent a causa dels enzims hepàtics? No, és clar que no! No és una cosa que es parli a l'hora del cafè, però afecta la nostra salut com ho pot fer un excés de cafeïna.

La bretxa entre els dos sexes segueix sent molt gran i es resisteix a desaparèixer. I per si això no fos suficient, la cosa es complica quan parlem d'afeccions que, a més a més de ser específicament de dones, són motiu d'estigma, com els trastorns de la salut mental. Però hi ha diagnosis exclusivament femenines? Evidentment, com a mínim totes aquelles que es desenvolupen durant l'embaràs o el postpart. Les dones que tenen aquests trastorns han de lluitar contra tantes adversitats que moltes vegades no es veuen amb forces i prefereixen callar i amagar-ho per por a no ser compreses, per por a ser jutjades.

I encara tenen una altra cosa en contra, les dones amb trastorns mentals: tota la mitologia i falses creences que se'ls atribueixen pel fet de ser mares. Perquè quan ets mare tot ha de ser meravellós; no hi ha espai per a la pena o l'angoixa. "Com pot ser que tingui una depressió, si acaba de tenir un nen preciós?", "Per què té ansietat, si d'aquí a uns mesos serà mare? Hauria d'estar més feliç que mai!"... i així fins a l'infinit. La culpabilitat, la por, la manca de comprensió, la soledat, l'abandonament mèdic i institucional i un llarg etcètera se suma al trastorn i la situació esdevé insostenible. Per acabar-ho d'adobar, aquestes situacions estan lluny de ser casos aïllats (tot i que, si ho fossin, tampoc no estaria justificada la manca de solucions). Se sap que dues de cada deu dones tindrà un trastorn de la salut mental durant el període perinatal, cosa que pot tenir conseqüències greus, no tan sols per a ella, sinó també per al nadó, així com problemes amb el vincle mare-fill i alteracions en tot l'entorn immediat. Això es tradueix en el fet que, només a Catalunya, 6.800 dones tindran una depressió postpart i al voltant de 100 una psicosi puerperal a l’any. El 70% no seran diagnosticades. Les xifres són escandaloses i parlen per si soles.

La no feminització de la medicina ens ha portat a aquesta situació. Per això són tan importants iniciatives com la que es va desenvolupar el passat dos de maig per part de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l'Hospital Clínic de Barcelona, amb la col·laboració de la Sociedad Española de la Salud Mental Perinatal. Cada primer dimecres de maig, des de fa tres anys, s'organitza un acte per abordar aquesta qüestió, a la vegada que reclama la necessitat de tenir un Dia Mundial de Salut Mental Perinatal. Durant l'acte, es debaten totes les qüestions que s'han exposat en aquest article. L'únic que m'indigna és no haver vist la sala plena de periodistes disposats a comunicar-ho, perquè la força que transmetia la trobada es va quedar, malauradament, en aquelles quatre parets. El món es va perdre el testimoni de dues mares valentes que van explicar sense embuts la seva experiència i una doctora, Lluïsa Garcia, directora de la Unitat, que relatava de manera excel·lent l'enorme tasca que s'està realitzant.

El miracle de l'existència de departaments multidisciplinaris com la Unitat de Salut Mental Perinatal i la celebració d'actes com aquest ja demostra que hi ha una voluntat que les coses comencin a canviar. També en aquest sentit, el Departament de Salut ha publicat la Guia per a la introducció de la perspectiva de gènere en la planificació en salut, que proposa un enfocament de gènere en el procés mateix de planificació. Sembla que s'està generant moviment i que es comença a posar fil a l'agulla, però la feina que resta és tan faraònica que serà necessària la conscienciació i implicació de la ciutadania, de les institucions responsables i de cada un dels professionals vinculats. Seguir girant l'esquena a problemes tan greus i reals és una irresponsabilitat social i una negligència igualment inassumibles.