Dicotomies davant l'arribada de joves migrants sols

Després de veure, no fa massa, diferents atacs contra centres on viuen nois anomenats MENA (menors estrangers no acompanyats que han arribat a Catalunya), i de reaccions contra l'establiment d'aquests recursos en algunes ciutats, crec que estem obligats a fer-nos una reflexió. I considero que és imperatiu especialment per aquelles persones que treballem en l'àmbit social i d'atenció a la infància i l'adolescència.

En el món occidental està integrat un model simplista de pensament dicotòmic que ens fa posicionar constantment davant de les situacions que s’esdevenen en el dia a dia. Ens posicionem a favor o en contra dels menors que arriben a Catalunya?

Està clar que si ens enorgullim de ser un poble acollidor, a la vegada no podem ser un poble que expulsa a l´altre perquè sí. En aquest context dicotòmic que polaritza la nostra forma de pensar s’ha de trobar la forma de resoldre les dificultats, i si és possible abans que passin. Però per això, tothom ha de col·laborar en l’apropament de necessitats mútues. S’ha de superar aquest model dicotòmic i poder parlar en tota la seva dimensió sense caure en un “bonisme” en què tot val; ni al contrari, en què tot és una amenaça.

Les falses generalitzacions cap als altres formen part d’aquest pensament dicotòmic. Situacions particulars que s'utilitzen per justificar les accions sense veure tota la pel·lícula. Ni tots els nois i noies fan delictes, ni tota la societat està a favor de la violència. No vull justificar als nois que han comès actes delictius, i evidentment ha d’haver-hi les conseqüències proporcionals, com per qualsevol altre noi que hagi comès el mateix delicte: però si som un poble que vol integrar, és un fracàs -en part o totalment nostre- de no posar els recursos necessaris en joc.

Aquest reduccionisme de les generalitzacions està totalment present en la comunicació. Com diu Maalouf al llibre Identidades Asesinas, “per comoditat, englobem sota el mateix terme les persones més diferents, i per comoditat també, els atribuïm crims, accions col·lectives, opinions col·lectives: “els jueus han confiscat”, “els negres han incendiat”, “els àrabs es neguen”. Sense majors problemes formulem judicis com que tal o qual poble és “treballador”, “hàbil”, ... i de vegades acaben convertint-se en conviccions profundes”.

Sé que no és realista esperar que tots els nostres contemporanis modifiquin de la nit al dia les seves expressions habituals. Però em sembla important que tots cobrem consciència que aquestes frases no són innocents, i que contribueixen a perpetuar uns prejudicis que han demostrat, al llarg de tota la història, la seva capacitat de perversió i mort. Doncs és la nostra mirada la que moltes vegades tanca als altres en les seves pertinences més limitades, i és també la nostra mirada la que pot alliberar-nos.

Jo puc constatar, com altres treballadors, que existeixen centres per infants i adolescents que funcionen perfectament integrats, per exemple, en pobles petits. Pobles que han acollit i han empatitzat amb la situació d’aquests nois i noies o d’altres situacions amb un context similar. Crec que és necessari un treball transversal amb tots els serveis que poden estar-hi implicats i que han de fer un pas endavant, i a la vegada, amb les persones de l’entorn.

S´ha d’utilitzar un llenguatge precís i accions clares, i per descomptat fer-los visibles, conèixer a la majoria d’aquests nois canviaria la perspectiva de qualsevol que pugui tenir dubtes a l’hora de posicionar-nos. El desconeixement és un mal aliat. Sigui com sigui, independentment de com arriben i per què arriben, els infants i adolescents són aquí! Hem de buscar solucions i, evidentment, la manera com fem les coses influirà directament en la majoria d’aquests nois i noies i en la seva evolució i convivència a Catalunya. Tindrem integració o desarrelament, i això inevitablement ens portarà enriquiment, o un fracàs com a societat.

Respecte al llenguatge, hem de fer una pedagogia de la comunicació, de forma que arribem a tothom. La comunicació ha de connectar la part emocional (per exemple, davant dels qui veuen una amenaça en la seva arribada, la millor manera de protegir-nos, utilitzant el seu llenguatge, és fer un esforç per a integrar-los); i formalment evitar les generalitzacions fal·lacioses com hem vist a la cita de Maalouf.

En conclusió, comunicació rigorosa i estratègica, visibilitat, foment de valors com la tolerància i l´empatia, i per què no, fer una mica d’autocrítica. Tot això, ens pot ajudar a fer canvis en la percepció que tenim sobre aquest fenomen.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article