Això no és cap joc

Els professionals dels serveis socials vivim la tensió i el malestar que produeix tenir molt a prop situacions d'exclusió i dolor sense poder fer res per evitar-les. Sovint percebem que aquestes situacions formen part del sistema, i aquesta percepció va més enllà de les possibilitats de la nostra acció i tenen més a veure amb la política i el govern. Si sumem l'elevat compromís dels professionals i la sensibilitat vers les persones desfavorides i vulnerables ens provoca un malestar important que repercuteix en l'activitat professional.

Com ens hem de posicionar i com hem d'actuar davant l'alt grau de malestar que anem acumulant? Aquesta és una gran pregunta. Normalment estem únicament centrats en el dia a dia i el funcionament del “nostre servei” i aixequem poc el cap per mirar més enllà i orientar-nos a com podem canviar o influir en les condicions que provoquen el malestar. En l'equilibri segurament trobarem la solució, però és ben cert que traslladem als responsables poc i malament la nostra expertesa i la nostra experiència. Aportacions que esdevenen claus i necessàries per influir en canvis que permetin canviar les condicions que han generat el malestar.

Ja fa temps que malauradament el nostre entorn està judicialitzat i qualsevol conflicte, dubte o debat es resol referint-nos al compliment de la norma, de la llei i dels protocols. Els serveis socials també han rebut aquesta invasió, que jo anomeno invasió de la por. El pes de la presència dels juristes en els serveis socials ha crescut de forma inversament proporcional a la pèrdua de pes en les decisions i càrrecs de responsabilitat política dels professionals de l'acció social i de l'educació. Si fem el símil amb el bàsquet, els professionals de serveis socials no fem prou colzes per guanyar-nos l'espai.

Un exemple clar el trobarem en el tema dissortadament estrella de l'actualitat, el dels joves que arriben sols al nostre país. Els professionals de l'acció social sabem perfectament com treballar amb aquests joves. Sabem que necessiten una llar petita, amb calidesa humana, que els faciliti un entorn segur i on se sentin estimats i acompanyats. Sabem que el que necessita un infant que ha patit i que està lluny de la seva família és un entorn el més semblant possible a una llar. Tot això ho sabem i està comprovat de forma empírica que l'espai de vida té un impacte important i cabdal en les nostres vides i en els nostres comportaments. L'acollida només es pot donar amb una llar, que et dóna confort, seguretat i sopluig.

Sabem també que la “integració” ha de provocar canvis en la comunitat per tal que esdevingui més acollidora i faciliti els processos d'inclusió social. Aquest procés només serà efectiu si els serveis acollidors són petits i propers al veïnatge. Són molts els estudis que avalen aquests criteris. I és que el fet de disposar d'una estructura d'acollida d'institució, gran i sense la calidesa que facilita una llar, ens interpel·la a preguntar-nos: han de viure d'aquesta manera, els infants i joves? Com poden construir la seva identitat en un entorn no-propi, massificat i de trànsit?

Potser va arribant l'hora que siguem autocrítics com a col·lectiu i revisem de quina manera comuniquem i ens posicionem com un interlocutor respectat i acreditat, que pressiona i força canvis que actuïn directament en les causes que produeixen el malestar. Si no ho fem, estem condemnats restar a la zona grisa, sense agafar cap rebot i sense possibilitat de possessió de pilota. I tot plegat ho dic des de la consciència absoluta que això, al contrari del bàsquet, no és cap joc.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Araceli Lázaro Barcelona
1.

Comparteixo totalment la teva reflexió.
Ànims i endavant

  • 3
  • 0

Comenta aquest article