Què sé jo?

"Què sé jo?" era la divisa del filòsof del renaixement Michel de Montaigne amb la qual em sento molt identificat. Últimament no paro de fer-me aquesta pregunta per descobrir, una vegada i un altra, que en sé ben poc de tot plegat.

En aquest sentit, potser quan escric simplement estic intentant posar ordre i cercar coherència en el relat de les pròpies idees. Així que ja ha arribat el moment de demanar disculpes pels anteriors articles i per aquest mateix, cada un d'ells és el reconeixement públic de les pròpies limitacions, són línies d'un ignorant agosarat.

“Què sé jo?” és una fantàstica pregunta, potser la primera que ens podríem fer en moltes circumstàncies. Ens ajuda a definir els nostres coneixements previs en un procés d'aprenentatge o a resoldre un problema de qualsevol mena. És un reconeixement implícit al passat, a tot allò que hem viscut, i de la qual emana la consegüent pregunta “què vull saber?”.

En un món que recull quantitats inimaginables de dades a través dels aparells connectats a la internet de les coses, ja sigui els mòbils, els nostres navegadors d'internet, les llums connectades, les televisions anomenades intel·ligents, els assistents de Google, Amazon, Samsung, Microsoft, etc. Sembla que es juga una batalla per les dades, però al meu entendre també per les preguntes.

Últimament s'ha fet visible una part de la batalla per les dades, Huawei empresa líder en el sector de les telecomunicacions i, de moment, sembla que enfortint la seva posició pels desenvolupaments que està fent en l'àmbit del 5G podria tenir un paper molt important. El 5G és la tecnologia que contribuirà, segons diuen els experts, al veritable creixement de la internet de les coses doncs augmenta el nombre de dispositiu connectats que pot gestionar i redueix el temps de resposta. Potser Trump veta a Huawei perquè no acumuli informació com ho fan Facebook o Google?

D'aquesta manera, formem part d'un enorme experiment i el món s'ha convertit en un laboratori en què els humans són els subjectes d'investigació. I la lluita per l'acumulació de dades amaga la veritable guerra de les preguntes. Quines són les preguntes que podria fer una empresa xinesa? De tota aquesta base de dades generada per perifèrics que registren la nostra activitat, què en volem saber? Quines són les preguntes que uns i altres ens atrevirem a fer?

La competició serà la de la creativitat en les preguntes. Doncs serà a través de les qüestions que ens plantegem donar sentit a les dades. Aquests interrogants han de ser concrets i precisos si volem obtenir una resposta robusta i rigorosa.

Al meu entendre, la dificultat no està tant en la resposta. Normalment ens fixem en el temps que ha estat necessari per obtenir una resposta, per exemple, destaquem que el Teorema de Fermat va trigar més de 300 anys a poder-se demostrar i no tenim en consideració que per la humanitat van ser necessaris mil·lennis per arribar a fer la pregunta.

Evidentment, les dades són importants i contribuiran al desenvolupament en moltes àrees del coneixement. Però, insisteixo, segurament trigarem més temps a fer les preguntes disruptives.
Per altra banda, però molt vinculat, avui en dia les empreses es mesuren per un seguit d'indicadors, de KPIs, que suggereixen respostes a les qüestions que es va plantejar algú en el seu moment tant per governar-la com per assegurar la consecució dels objectius, normalment econòmics. Una vegada i una altra contribueixen a utilitzar-se com a justificació de l'esdevenir de la companyia. Però curiosament, les empreses amb bons indicadors no deixen de desaparèixer quan algú altre ha estat capaç de proposar una innovació que segurament acabarà donant lloc a un nou indicador.

I amb tot plegat, com ens estem preparant com a societat per ser capaços de generar el coneixement, la curiositat i la creativitat necessàries que fan de punt de suport al pensament crític? Eduquem per fer preguntes o per contestar-les? I, al mateix temps però en un altra direcció, si reconeixem en el mestre la capacitat de fer les preguntes que han de contestar els alumnes estem també implícitament destacant que les preguntes són una competència superior en el coneixement. Com eduquem als docents per proposar problemes i fer preguntes? Com els preparem per a incentivar reptes que generin altres interrogants? Ens atreviríem a plantejar un examen amb l'enunciat: "quines són les preguntes que t'ha generat el que has après durant aquest trimestre?".
Què sé jo?!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article