Un dia qualsevol en un lavabo de serveis socials

Són les 7.00 h. El despertador sona i em recorda que he d'anar a la feina. Ahir va ser un dia dur, d'aquells que t'endús a casa. Vam portar conjuntament una entrevista d'una família amb una menor d'edat i una possible situació de risc per a aquesta. Em vaig endur la sensació que molts dies m'acompanya. Just quan surto de la feina, agafo la moto, vaig cap a casa i, durant el trajecte, em venen multitud d'emocions, dubtes, sensacions ambigües, que van des de qüestionar-me si he fet bé la feina fins a adonar-me que aquesta és una professió que et posa en contacte moltes vegades amb aquelles coses que no venen de gust d’observar: la mort, els abusos, la malaltia... Soledat. A vegades, sents la necessitat d'agafar aire durant les entrevistes.

El lavabo de serveis socials

Si cerquem l'origen etimològic de la paraula “lavabo”, ens transportem al ritual que feien els cures abans de donar l'hòstia santa, i que consistia a rentar-se les mans. El ritual indicava que el sacerdot havia de rentar-se les mans, amb l'ajuda d'un escolà, que li apropava una gerra o un aiguamans i la palangana. Mentre es rentava, recitava: “Lavabo inter inocentes manus meas et circumdabo altare tuum, Domine” (”Rentaré les meves mans entre els innocents i envoltaré el teu altar, Senyor”). La parròquia, que en general no entenia molt el llatí, va incorporar la paraula “lavabo” per designar el ritual que feia el cura, però amb el temps es referirà als utensilis que s'utilitzaven per al procés.

Agafant aquest significat de ritual, molts cops el lavabo representa el ritual de purificar-se, abans de fer una acció, però també el podem entendre com un espai per sortir a respirar, rentar-se els pensaments, molt semblant a la necessitat de sortir al balcó. Aquesta necessitat de fer una aturada, respirar, agafar aire, cercar la serenor necessària per poder ordenar les idees i gestionar les emocions.

Quan parlo de “lavabo de serveis socials” li incorporo un doble significat. Per una banda, com a metàfora de la situació que es pot trobar la majoria de dies al centre, i que es caracteritza pel soroll de les demandes, de les persones que venen a entrevistes programades, de les que volen programar les entrevistes, dels professionals del servei que recorren els passadissos immersos en les seves tasques relacionades amb l'atenció. Una atenció entre papers, trucades, notes a la taula, mails per contestar… i, de sobte, em trobo al lavabo, mirant fixament el mirall dels meus pensaments, intentant buscar un minut de la soledat que tot procés de millora necessita. El lavabo, doncs, seria el ritual per a la recerca d'una mirada interior, enmig del soroll de les necessitats i les respostes, el soroll dels cossos entesos com a cossos bio-psico-socioculturals (amb aquest concepte entre guions intento posar èmfasi en la relació dels diferents sistemes que componen la vida de les persones), que simbolitzen tota una manera d'entendre amb què tractem i com és de necessari un espai de reflexió per poder actuar amb serenor.

El lavabo com a transició de dos models d'atenció

Per una altra banda, lavabo com a pont entre dos tipus de models d'atenció: un model de les presses, de la necessitat de donar una resposta de forma ràpida; i un altre (el que defenso), fruit d'un procés de reflexió, de saber per què i sobretot per a què. Un model no mecanicista ni determinista, on la causa de les coses no és una, sinó que tots els fenòmens s'han d'entendre per la seva característica de complexitat (imprevisibilitat).

Si tornem al símil del ritual, i agafem el sentit de ritual de Victor Turner, com a “transició” d'un estat a un altre: les preses del primer estat (“estructura”, segons Turner); la fase de transició (“limen”); el lavabo, on pensem, agafem aire, reflexionem; i l'última fase, la resposta reflexionada (tornar a l'estructura). Qualsevol dia en un lavabo de serveis socials és la història d'una demanda que la professió crida i clama. Lluitem per un model de reflexió, perquè fer una parada de tant en tant ajuda a veure on estem, on volem anar i per a què.