Obvietats

El treball i l’habitatge són sense cap mena de dubte dos elements troncals que poden afavorir o dificultar l’assoliment del nostre projecte vital i d’una ciutadania plena. Aquesta afirmació no és nova ni aporta res que no sapiguem, però em sembla pertinent recuperar-la perquè no per òbvia ha perdut vigència. Sovint les coses més simples són les que més costen de veure i les que oblidem més sovint.

Il·lustrem-ho amb dues tendències que s’agreugen en els últims anys. La primera té a veure amb el nombre creixent de persones sense llar que tenen un contracte de treball, no una feina qualsevol informal; la segona, apunta a l’allargament de les estades en recursos residencials transitoris, com albergs o pisos de transició de persones que tenen recursos econòmics, però que són del tot insuficients per fer front al pagament del lloguer i despeses bàsiques d’un habitatge.

Aquestes dues tendències condensen la gran contradicció del moment, consistent en una economia productiva que encara abusa dels salaris baixos, en un entorn immobiliari amb fortes pressions a l’alça. En la mesura que el dret al treball queda desvirtuat i perd la funció social per a que va ser creat, el dret a un habitatge digne és més vulnerable. I a mida que el dret a l’habitatge es converteix en un privilegi i s’allunya dels seus postulats socials més elementals, el treball esdevé una condició necessària però no suficient per assegurar una inclusió social plena.

Davant un diagnòstic tan advers, cal preguntar-se si hi ha solucions realistes per sortir d’aquest atzucac. I rotundament hem de dir que sí. El sentit comú i els experts aconsellen una bateria de mesures a curt, mitjà i llarg termini. Quan el mercat no és capaç d’autoregular-se i deixa importants escletxes en termes de cohesió social i intergeneracional, cal abordar una regulació pública de dos béns essencials com són el treball i l’habitatge, que sigui més valenta, innovadora, duradora i dotada pressupostàriament amb magnituds econòmiques similars a països del nostre entorn. Una major i millor despesa pública en polítiques preventives i de suport a l’autonomia de les persones es tradueix sempre en un estalvi econòmic en subsidis i prestacions de caràcter pal·liatiu i a la llarga acaba essent una inversió social molt rendible.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Marta Giralt Sant Adrià de Besòs
1.

Completament d'acord!
Disposats a cercar, complicitats... Incansables i ben acompanyats!!!
Gràcies Salvador per posar posar paraules allò que tan determina avui, l'efectivitat de les politiques socials!!

  • 1
  • 0

Comenta aquest article