Deixar-s’hi les ungles

M’hi he deixat les ungles. Avui, mentre intentava tancar una finestra, vigilant que la llet no es rebullís, pensant en una resposta d’un mail de la feina, se m’han acabat d’escapçar.

El pitjor de saber fer quatre coses alhora és quan els fills s’adonen que saps fer quatre coses alhora. Llavors no és un do, és una shit i una trampa.

En fas quatre i en vols fer vuit. De fet, voldries deixar de fer aquestes quatre coses, que normalment no fas per gust, i triar-ne unes altres a canvi.

I amb tot plegat, sempre t’hi acabes deixant les ungles.

Fent equilibris per tenir vida social, intentant ser una bona mare, mantenint-te activa a la feina, descuidant el cos i la salut, anant a fer-te per primer cop en 41 anys la manicura (per equilibrar una mica la cosa, per allò de si realment ajuda a apoderar),…

I, mentrestant, la teva esquena grinyola com dues frontisses oxidades, convius amb el mal de queixal, t’enganyes i el negues i el fas cosí germà del mal de cap, i ara resulta que tens marejos i que formes part de la Sectorial TENIM LA VITAMINA D QUIÉN SABE ANDE.

Eixamples la tribu de mals diversos, tu. Carregues pedretes dins les sabates, que has substituït per vambes per anar més de pressa, creient-te veloç, una superwoman invencible, una dona que mola moltíssim, però que també és fràgil com el paper de fumar, i ensopegues més amb les presses, però arribes igualment. Pels teus ovaris. Feta una coca, d’acord, però al temps just i somrient.

Convius amb els flaixos tipus “Qui-no-ha-dut-els-nens-al-metge-enguany-a-fer-se-la-revisió”? No passa res, ho arreglarem, un any més tard, si cal, perquè ja has triat una pediatra, que somriu per sota el nas quan et veu entrar per la porta: “Tranquil·la, dona, fem el que podem”.

I entreveus molletes de pa escampades sobre la taula, que segurament són el seu dinar, engolit amb presses, entre visita i visita, i en aquell moment voldries abraçar-la i també convidar-la a dinar. No saps cuinar, però uns macarrons podries fer-li. Fa cara de cansada i ha perdut pes. Com tu.

També et fixes en les seves ungles. Rosegades. Sospires. Mira tu, com a mínim a ella no se li esquerdaran.

I de tant en tant, tens els teus moments de rebel·lia. Fa res, per posar un exemple, has preferit quedar amb unes amigues en lloc d’anar a comprar la jaqueta de la gran. Vejam: del mal de mànigues curtes no s’ha mort mai cap infant.

També vas anar a fer-te la manicura, amb un nus a la gola, perquè no hi entenies gens i eres conscient que no sabries defensar-te si no t’ho feien bé.

I no t’ho han fet bé. De fet, te les han deixat en carn viva. I no saps si plorar de ràbia, de pena de tu mateixa o de la renúncia implícita que acabes de fer de no tornar a intentar-ho MAI MÉS.

I tot i haver-te fet una carnisseria, serres les dents i penses que la noia és massa jove, que cobra molt poc l’hora, que potser també té canalla, que també, potser, ... POTSER. Pagues dins de la tarifa també les noves nafres i marxes, simplement.

N’aprendràs. Ho faràs bé la pròxima vegada. Quan et tornin a créixer, quan tornis a tenir ungles per esgarrapar temps al temps, li diràs que aquell dia et va fer molt de mal i que et va doldre fins a l’ànima. Potser avisaràs a la seva cap per dir-li que caldria supervisar-la. Seràs capaç de dir-li que, per a tu, aquell dia era important. Només volies unes ungles boniques i has acabat enfadada amb tu mateixa, per haver perdut el temps, els diners i les ganes, i la màgia de dedicar-te un moment.

Al final, com sempre, no has dit res i sospires i somrius. Total, acumules anècdotes per a una biografia que serà la de moltes, que també fou la de l’àvia, i la de la mare, però ningú no llegirà mai.

I entremig, com si no tinguessis ja prou feina, vas assassinant a la Impostora a tort i a dret i lluitant amb la vida, tunejats els teus dits amb tiretes amb motius infantils, on hi hauria d’haver unes ungles de revista.

No saps com, però tu tires i tires, i mates a la Impostora, la decapites, la destrueixes, una vegada i una altra (té mil vides la maleïda), convençuda i sense pietat. I convius amb aquesta nova etapa de sentir-te dir com qui diu “bon dia”, “et dic que sí, però ara quan pengi consultaré l’altre calendari, perquè no el puc mirar mentre parlo”. I després ja gestionaràs el percal. Com fas amb tot. Com has fet sempre.

Amb ungles o sense.

I acabant de teclejar aquest article que tant se val si és en primera persona, rumies que tant de bo que els meus fills algun dia puguin dir: “Sabeu què? Us hem explicat la història d’aquell cop que la mare s’hi va deixar les ungles?!”. I puguin explicar orgullosos la peripècia, com si fos el més important del món.

I ho subratlles tot en negreta, i prems el botó d’“Enviar Mail”. D’aquí a tres mesos, quan et toqui el següent article, seguríssim que ja t’hauran tornat a créixer (o no). I ja podràs tornar a parlar d’altres coses, igualment importants (o tampoc).