L’antigitanisme, Valls i Colau: un símptoma

La reelecció d’Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona ha estat envoltada de polèmica pel suport de Manuel Valls a l’investidura. L’antic ministre de l’interior i primer ministre francès ser un continuador entusiasta de la política començada pel govern Sarkozy d’expulsió de població gitana a qui s’acusava de forma general de ser delinqüents. Valls va arribar a afirmar que la població gitana era culturalment incapaç d’integrar-se i que s’havia d’expulsar de França perquè al voltant dels seus assentaments es generava delinqüència. No van servir de res les protestes generalitzades d’organitzacions gitanes i paies com la Lliga dels Drets de l’Home o Amnistia Internacional. Es calcula que prop de 10.000 persones van ser expulsades amb violència de França. La deshumanització va arribar fins al punt de detenir a una alumna gitana, Leonarda Dibrani, durant una excursió escolar i la seva posterior expulsió, a pesar d’estar plenament “integrada” segons els paràmetres de la república francesa. Es tractava de la primera expulsió massiva de població per origen ètnic a l’Europa occidental des de la segona guerra mundial.

Durant la campanya electoral a Barcelona, el candidat Valls va intentar desviar aquest record amb visites puntuals a col·lectius gitanos, en alguns casos rebutjades de forma pública, i la inclusió d’un candidat gitano a la seva llista. Amb un estil agressiu, va negar que hagués expulsat població per raons ètniques i va apel·lar a la situació de marginalitat de la ciutadania expulsada, tot obviant els seus comentaris reiterats sobre la impossibilitat cultural d’integració o de vida en comú amb els gitanos.

Valls no és més que una nova mostra de polític que no dubta de fer valer la carta de la xenofòbia i l’antigitanisme, sabent que el poble gitano és la baula més feble de la cadena de participació política: la condició de minoria i la baixa taxa de participació del poble gitano, unit a un antigitanisme d’alta o baixa intensitat existent a totes les societats europees occidentals, fa que l’atac al poble gitano no es vegi penalitzat, i en molts casos signifiqui un reforçament de posicions securitàries. Albiol a Badalona i Salvini a Itàlia són mostres recents del mateix fenòmen.

El més preocupant és que davant de la perspectiva terrible de senyalament col·lectiu del poble gitano com a culpable i mereixedor de ser extirpat de la societat no hi ha hagut una resposta política contundent, com sí que hi ha hagut respecte a altres col·lectius amenaçats per la xenofòbia i l’odi. De fet, l’antigitanisme no té cap conseqüència i no n’ha tingut tampoc en el cas de Barcelona. En cap cas s’ha posat en dubte la possibilitat d’acceptar un vot per part del regidor Valls tot i conèixer la seva trajectòria antigitana. No hi ha hagut cap cordó sanitari, com sí que hi ha hagut en altres casos a Europa respecte a posicions xenòfobes ni cap menció de la vessant antigitana per part de la candidata finalment investida.

És un molt mal símptoma, i envia un senyal molt perillós, tant a la població gitana com a totes les minories. A Barcelona, ciutat pionera en polítiques d’acollida de població gitana no autòctona, com, per exemple, el Servei d'Inserció Social de Famílies Rom no Autòctones amb Infants a Càrrec, hauria de ser més evident que enlloc que les polítiques d’odi no són normals i s’han de tractar amb tota fermesa: ni una concessió. Amb totes les conseqüències, fins i tot polítiques. Valentia també és això.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article