Mor una llengua, neix una discapacitat


La nova consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va afirmar al Parlament de Catalunya que “les llengües no s'estronquen ni moren si tenen utilitat social i un marc jurídic que els reconegui”, en una resposta a una interpel·lació de Junts per Catalunya (JxC) al Parlament el passat dimecres 26 de juny sobre el foment de la llengua de signes catalana (LSC). Tot i que des de la Direcció General de Política Lingüística porten a terme una feina encomiable per la dignificació d'aquesta llengua, pròpia de totes les persones sordes, cal observar que les llengües sí que poden morir malgrat que es fomenti el seu ús.

De fet, la LSC figura a l'Endangered Languages Project amb l'estatus de “susceptible d'extinció”, un observatori de diversitat lingüística en què participen universitats nordamericanes, australianes i que compta també amb el suport de Google. De fet, crida l'atenció que en cap moment la intervenció de la consellera hagi fet algun esment explícit a l'ensenyament en LSC a la infància sorda a Catalunya.

Disposem també d'estudis informes nostrats, especialment del Grup d'Estudis sobre Llengües Amenaçades (GELA), que alerten d'una sèrie d'indicadors sobre la salut precària de la LSC, ja que podria deixar de parlar-se en una o dues generacions, de no millorar urgentment el seu context sociolingüístic. La principal gran amenaça de la LSC, com ho seria per a qualsevol llengua, és que no es transmet generacionalment a la infància sorda en l'escola pública (el que es coneix com a “transmissió horitzontal”), perquè l'abordatge de la sordesa des del Departament d'Educació es centra exclusivament des d'una perspectiva patologitzant.

Un entramat corporatiu de logopedes, otorrinos i audioprotesistes promou a Educació la creença arcaica que són suficients les pròtesis auditives, combinat amb mètodes esotèrics de l'oralisme excloent. Cal recordar als senyors diputats de JxC, d'ERC, així com del conseller Josep Bargalló i la benvolguda consellera Vilallonga, que en la literatura científica més recent des de fa deu anys ja es demostra que aquest abordatge no només és ineficaç, sinó també potencialment perillós per al desenvolupament cognitiu, per a la psicologiasocial i per al futur educatiu dels nens sords.

Ens ho va il·lustrar Sara Trovato en la compareixença al Parlament de Catalunya el 7 de maig, en la Comissió d'Educació, en descriure els resultats de l'experiment lingüístic de Rachel Mayberry. També ens ho explica el lingüista Tom Humphries (2019), quan afirma que cap pare hauria d'esperar que els resultats d'unes pròtesis siguin positius (o no) per a brindar al seu fill una llengua útil, eficaç i eficient amb resultats immediats. Concretament, assegura que “els pares i els professionals han de proporcionar al nen la llengua de signes com a garantia per a la seva salut cognitiva, èxit escolar i satisfacció personal”.

De fet, conclou el lingüista, cap estudi ha demostrat fins ara que la combinació de llengua de signes i llengua oral sigui perjudicial, de la qual cosa es dedueix que l'oralisme excloent sí que pot ocasionar greus danys en un quadre de trastorn mental conegut com a Síndrome de Privació Lingüística, en diferents graus. Les observacions de Trovato i de Humphries són tan sols una mostra de la literatura científica que evidència que l'oralisme excloent i l'audiocentrisme no són capaços d'assegurar l'èxit del desenvolupament cognitiu en tots els casos. Insisteixo: En absolutament tots els casos de nens amb sordesa.

Els defensors de la intervenció audiocentrista i tecnòfila asseguren que les pròtesis milloren o que, fins i tot, retornen alguna part de l'audició. És veritat que existeixen proves clíniques que demostren una millora de la percepció sensorial, però cal matisar que es tracta més d’una percepció “sonora”, abans que no “auditiva”, ja que no va lligada necessàriament amb alguna millora del desenvolupament lingüístic. És a dir, és un món sensorial que no s'interioritza de forma plena en el pensament d'una persona sorda.

Per la seva banda, els defensors de l'oralisme excloent consideren que és preferible una relació més directa amb la llengua oral i amb els oïdors. Sí, això també és cert. És innegable. Òbviament, quan es comparteix la mateixa llengua, dóna l'oportunitat de poder establir una comunicació més directa, més còmoda, sense necessitat de traducció. No obstant això, cal recordar que és possible entre iguals, en condicions plenes, idèntiques i sense limitacions, perquè la llengua oral expressada fonèticament vehicula components paralingüístics que podrien ser inaccessibles per a una persona sorda.

Fridman Linz ja observava en l'any 2009 que la lectura labial només permet a les persones sordes recuperar un 25% de la informació que es pretén comunicar, mentre que la resta ho han de reconstruir pel seu compte, depenent de l'intel·lecte, memòria i nivell educatiu. Hi ha matisos del to de veu d'una persona que només són possibles de captar plenament gràcies a l'intèrpret de llengua de signes; com ara sarcasmes, ironies, alegria, tristesa, fàstic o admiració. Són matisos tan transcendentals com per poder interpretar la subjectivitat del missatge.

En definitiva, només amb les llengües de signes es pot afirmar rotundamentque són eficaces amb tots els nens sords per al seu desenvolupament cognitiu, lingüístic, intel·lectual i personal. Per a sumar tots els èxits possibles, cal reformular els objectius del Protocol de Detecció Precoç de Sordesa Infantil que s'aplica a Catalunya, recollida en la Instrucció 1/2010 de CatSalut, per evitar l'extinció generacional a què condemna la LSC. En cas de no evitar-ho, l'administració pública podria esdevenir responsable de reconvertir una discapacitat sensorial en una nova discapacitat mental en els casos de fracàs de l'oralisme, que no en són pocs. No ens podem permetre la negligència d'assumir com a normals les conseqüències del fracàs dels mètodes de rehabilitació.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article