La societat dels símptomes

Porto una dècada treballant com a educador social, en aquests anys la professió m'ha ensenyat que haig de treballar juntament amb l'individu que acompanyo i amb la societat en la que aquest participa o hi vol participar. I que aquesta acció hauria d'anar de la mà per a poder aconseguir els nostres objectius d'integració i de justícia social. Si oblidem una de les dues parts el treball manca de sentit.

Durant aquests anys d'acompanyament individual a processos difícils, he anat observant certs símptomes que les persones utilitzem, de manera inconscient, davant moments complicats de la nostra vida. Alguns d'aquests són: l'abús d'estupefaents, trastorns de salut mental, conductes violentes i altres maneres d'expressions negatives cap a un mateix.

Com a educador, en el passat, em fixava molt en aquestes actituds i em vaig passar un temps estudiant els diferents tipus de drogues o de malalties mentals, pensant que si acumulava més coneixement podria entendre millor a l'altre. Amb el temps em vaig adonar que les persones només ens centrem en una reducció de la simptomatologia després d'una fase de recuperació, tornem a recaure en aquestes conductes que ens produeixen conseqüències negatives.

El meu descobriment personal va ser que davant d’aquestes conductes hi ha un fons que les produeix, un origen que encén aquesta simptomatologia que és destructiva per a nosaltres i que dificulta que puguem estar en equilibri amb nosaltres mateixos i també amb el nostre entorn.

Poder deixar de costat els símptomes i treballar en el focus que produeixen aquests és el que, en la meva experiència, he descobert que redueix el nostre patiment i amb això millora el nostre benestar. I aquesta mirada que he tingut cap als símptomes la relaciono amb la manera que a vegades analitzem o parlem de certs fenòmens socials. I en aquest moment crec que ho hem fet i continuem fent-ho davant a l'arribada de joves migrants a Catalunya.

Si em centro en la conducta, en l'etiquetatge de la malaltia, m'oblido de la persona que hi ha darrere, de la seva història de vida i del seu impuls. Si poso la meva mirada, i amb això tota la meva atenció com a professional, en la quantitat de vegades que aquests nois s'han tallat la pell davant meu, dels seus consums de tòxics, a vegades de la seva violència verbal i física, dels seus plors, de la seva desesperació, etc. Aleshores m’estic centrant en la conducta i no en l'origen de tant drama i desconsol.

D'altra banda, si com a societat posem la mirada en el constant degoteig de notícies de casos de violència produïts per les/els joves migrants; si com a polític utilitzo aquests joves per a fer la meva propaganda xenòfoba per a portar-me a les masses desencantades i temoroses. Si com a entitats només busquem lucrar-nos a través de la creació de macrocentres i de la contractació de personal no qualificat, crec que ens allunyem d'una via que pot generar una alternativa al conflicte.

Si dediquem completament la nostra atenció i el nostre treball en aquests símptomes, que són molt cridaners, perdem l'origen i amb ells qualsevol opció de trobar una solució. Per suposat que hi haurà grups que no voldran canviar la mirada perquè treuen profit del conflicte, ja que per a ells és una font de negoci, de la mateixa manera que les farmacèutiques es lucren en el tractament de salut mental intervenint en la simptomatologia.

En la meva cerca cap a l'origen del fenomen, em pregunto: perquè el 2018 va haver-hi un augment, en comparació a anys anteriors, de joves africans al nostre territori? A què es deu el canvi de fluxos migratoris? El nostre model d'atenció a infants i joves és el més adequat a aquest perfil? Per què no treballen les administracions responsables d'una manera conjunta? Per què el 2019 ha baixat el nombre de joves que han arribat al nostre país? I, al capdavall, per què ens costa tant entendre'ns?

Aquesta vegada, l'anàlisi del fenomen des d'un punt de vista des de la simptomatologia ha passat amb els joves migrants, i d'aquesta manera ens hem oblidat dels seus noms, de les seves famílies d'origen, el que els ha portat aquí i quins inputs ha causat l'escapada dels seus països d'origen. Sospito que aquest mateix paradigma d'anàlisi dels fenòmens socials també s'ha utilitzat amb la pobresa, les persones sense llar, el nacionalisme...

Jo prefereixo observar els fenòmens socials anant a l'origen, i comptant amb totes les variables que influeixen en el procés. És clar que hi ha alguns que no els agradarà aquesta anàlisi. Però avui, jo us convido a preguntar-vos des d'on volem abordar el fenomen de les/els joves migrants en el nostre territori des de l'enfocament de la notícia, de l'emergent o intentant transitar l'episodi d'ansietat. I preguntar-nos per què ens succeeix els que ens succeeix.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article