L'acollida de persones refugiades: “El que ajuda a continuar és la part humana”

S'ha parlat molt de les persones sol·licitants d'asil, però poc amb elles. La xerrada organitzada pel Col·legi de Treball Social amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades va acostar les professionals i el públic general a l'experiència d'acollida viscuda en primera persona per sol·licitants d'asil al nostre país. Sota aquesta premissa vam xerrar amb la Sara per conèixer els punts forts i febles del nostre sistema d'acollida.

La Sara es defineix com a “dona trans, sol·licitant d'asil i migrant”. I amb la mateixa claredat opina que aquestes tres condicions són “com una taca al currículum” a l'hora de començar una nova etapa vital al país d'acollida. La Sara va deixar el seu país, Hondures, perquè “ell mateix” va ser el seu agressor, segons va afirmar en una encertada comparació amb la violència de gènere: algú que estimes però que et fa tant de mal que l'has de deixar enrere. La necessitat de fugir, aquesta és la primera característica d'una persona sol·licitant d'asil.

La Sara va decidir fugir perquè al seu país les persones trans que, a més, se signifiquen com a activistes LGTBQI són perseguides. I poden morir per aquest motiu.
Va arribar a Espanya fa dos anys i va entrar al programa estatal d'acollida. Durant la xerrada va explicar que se sent molt agraïda per l'acollida rebuda i va destacar el paper de les professionals que han sabut orientar-la en el procés. I aquí ve una de les reflexions més importants de la Sara, que en certa manera es podria interpretar com una 'estirada d'orelles' professional. Per sobre de tot, destaca la part humana de l'atenció rebuda.

Òbviament, la part tècnica ha estat fonamental en el seu procés, però el que importa, el que ajuda a continuar, és la part humana. La de les professionals que deixen per un moment el pes burocràtic de la seva feina per mirar a la persona als ulls i realment l'acompanyen. Seria bo preguntar-nos si ens concedim el temps necessari per fer aquesta tasca tan important o si, de vegades, la càrrega assistencial ens serveix d'excusa per convertir les persones que atenem en simples números.

I la Sara no és només un número. Forma part de les 31.700 persones que el 2017 van sol·licitar protecció internacional a Espanya, segons dades de l'Oficina d'Asil i Refugi del Ministeri de l'Interior. Però més enllà de la fredor estadística, la xifra ens parla de vides trencades que comencen una nova etapa aquí, al nostre costat. Ens parla de resiliència, de lluita i de perseverança. Però també d'un sistema deficitari que no compleix els acords internacionals. De persones excloses d'un sistema saturat en què, a l'altra banda, es troben professionals picant pedra per fer la seva tasca.

Per això sentir l'experiència de la Sara és tan important. Perquè ens recorda que darrere de les xifres, les limitacions del sistema i la injustícia, hi ha persones com ella: una lluitadora que acaba d'aconseguir una feina, que pateix com qualsevol de nosaltres la pujada de preus dels lloguers i la incertesa de construir un projecte vital.
La Sara ens va deixar moltes reflexions per continuar construint. Algunes de les més rellevants van ser, d'una banda, la necessitat de treballar de manera comunitària amb l'objectiu de potenciar la creació de xarxa social. Tal com afirmava la Sara, som éssers humans i ens agrada compartir i sentir que formem part d'un conjunt: “És trist no poder explicar-li a ningú quan estàs malalta o quan has trobat feina”.

I d'altra banda, la importància d'escoltar les persones que atenem i aprendre de les seves propostes. Qui millor que una persona que ha viscut en primera persona l'experiència de ser acollida per explicar-nos què funciona i què ha de millorar? Empoderar no només per tenir una vida autònoma i independent, sinó també per esdevenir agents socials i participatius.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article