L'autèntic perill dels deu anys d'infrafinançament dels serveis socials


Tal com ha reclamat La Confederació els darrers deu anys, el finançament públic no ha incorporat els increments de costos que inevitablement han hagut d'assumir les entitats. Entre d'altres, l'IPC (15,9% acumulat 2008-2018), l'IVA (cinc punts) i els increments salarials (6,58% de mitjana) vinculats als convenis col·lectius. És evident que l'impacte de l'infrafinançament és manifest en tots els àmbits –infància, acció social amb col·lectius en risc d'exclusió, lleure educatiu i sociocultural, atenció domiciliària, discapacitat física i intel·lectual, la salut mental, gent gran, etc.– i això ha fet que en totes aquestes entitats gestores el malestar s'hagi instal·lat tant en professionals com en usuaris.

Malgrat aquesta nefasta notícia, cal destacar que són pocs els serveis que han hagut de tancar per inviabilitat econòmica per mantenir una qualitat mínima del servei, però també cal reconèixer que en molts casos aquesta desactualització en el preu del mòdul ha tingut com a conseqüència la precarització dels treballadors i tècnics professionals en l'atenció a les persones, la irrupció de propostes assistencials de menor qualitat i l'intent de monopolització de certs sectors per part d'empreses privades capaces de suportar millor aquests anys de congelació.

Però sobretot estem patint un fenomen derivat d'aquest infrafinançament que pot fer trontollar el futur de l'assistència social al nostre país: la nul·la capacitat d'innovació i actualització tècnica i metodològica dels serveis socials actuals. La intervenció social també és una tecnologia i també requereix de I+D. Els models d'intervenció canvien, les necessitats de les persones ateses canvien, els entorns canvien, fins i tot les paraules evolucionen en el nostre món. Els professionals de la intervenció social necessiten actualitzar-se i la tecnologia digital també està entrant en el món social: l'anàlisi de dades, la intervenció a distància, els nous models d'empoderament, l'intercanvi d'experiències... Però les entitats tenen serioses dificultats per oferir una millora contínua als seus tècnics.

Segons un informe de la UE, l'Estat espanyol va gastar el 2017 el 24,7% del PIB en protecció social, quan la mitjana dels països europeus és del 29%. Precisament les novetats venen del nord, on inverteixen molt més en serveis socials que nosaltres i on, a més a més, plantegen cada vegada més models centrats en la decisió del mateix beneficiari. Són pioneres i exemples a seguir en gairebé tots els àmbits d'intervenció social. Algunes iniciatives socials a Noruega plantegen, per exemple, posar la decisió sobre l'elecció de quin servei social necessita la persona en mans parcialment de la mateixa persona en un model de gestió de la motxilla social. També són innovadors en matèria de renda mínima garantida o en atenció domiciliaria. Per alguna serà, no?

Tant el govern espanyol com el nostre han de fer un pensament immediat per tal de revertir aquesta situació, no només d'estancament, sinó de retrocés, i posar més recursos en matèria d'atenció social, sobretot en aquells programes innovadors centrats en la persona i enfocats a la plena inclusió social. I també, òbviament, cal exigir a les entitats proveïdores de serveis més i millors resultats a través programes de control de qualitat d'atenció adaptats als serveis a les persones, que puguin garantir que realment aquestes inversions reverteixen en les persones i milloren la seva inclusió social. Invertir en intervenció social és invertir en una societat més justa, i viure en una societat més justa augmenta la felicitat i el benestar dels seus ciutadans, a la vegada que allunya models polítics basats en l'odi i la por, que acaben injectant el malestar a tota la població. Ens hi juguem molt.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article