El miratge de la sortida de la crisi

A Catalunya, l’exclusió social creix i s’enquista, fins i tot més que en el conjunt de l’Estat espanyol. Les xifres s’entesten a confirmar una realitat que les entitats socials ja fa temps que alertem: la gran precarietat laboral i l’augment desorbitat del cost de l’habitatge estan impedint que les persones més vulnerables puguin trencar el cercle de la pobresa i l’exclusió.

Fa poc s’han publicat les dades actualitzades de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat i Càritas Catalunya ha presentat l’Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Catalunya elaborat per FOESSA i tots dos estudis coincideixen en els resultats: un de cada cinc catalans i catalanes és pobre, el 20% de la població. Es constata que vivim en una societat en què la integració social se sustenta sobre unes bases febles i que l’exclusió s’enquista dins de l’estructura social. La desigualtat avança entre els joves més exposats i la gent gran més protegida, fet que genera un nou fre a la mobilitat social.

Les dades també posen de manifest que les retallades que han patit serveis públics fonamentals en els últims anys (educació, sanitat, dependència) han afectat l'accessibilitat, la disponibilitat, l’assequibilitat i l’adaptabilitat de tots aquests serveis a les situacions de major precarietat. És evident que la crisi no ha afectat tothom per igual sinó que ha impactat de manera més intensa en les llars més febles. Així, doncs, la recuperació econòmica tampoc no ha donat oportunitats a tots els grups socials per igual.

Si posem el focus en l’informe FOESSA, aquest alerta de la consolidació de dues situacions que impliquen patiment i amenaça per a una part de la població: la consolidació de l'exclusió social severa i de la precarietat. Atenció perquè l’exclusió severa afecta el 19,3% de la població de Catalunya.

Les desigualtats han anat en augment en el cas de la sanitat, on, per exemple, durant el 2019 no s'ha recuperat encara el nivell de despesa sanitària de les retallades iniciades fa deu anys. I, particularment, en el sistema de dependència. Gran part de la desigualtat, en l'àmbit sanitari, ve determinada per l'accés a prestacions bàsiques que no són competència de les institucions públiques, com l'odontologia, l'atenció òptica o la salut mental.

L'habitatge és ja el motor principal de les situacions d'exclusió social a Catalunya. I precisament aquest factor és la dimensió que genera més situacions d'exclusió social, amb tres de cada deu persones afectades. La insuficiència de recursos econòmics, els costos energètics i la manca de desenvolupament d'unes polítiques públiques d'habitatge han fet que una de cada quatre persones s'hagi vist obligada a reduir les despeses en subministraments. Aquestes situacions poden incrementar el risc d'aïllament i d’exclusió de la persona que les pateix, sobretot si forma part d'una llar on persisteixen les càrregues associades a la cura de persones o amb algun tipus de discapacitat. Un 11,6% de les persones es troben en situació d'exclusió provocada per l'aïllament social, amb un augment del 8,8% des de 2013.

Altres xifres que ens haurien de fer no només reflexionar si no actuar són que un 10% de les persones han deixat de comprar medicines o han abandonat els tractaments que seguien per problemes econòmics (unes 780.000 persones a tot Catalunya) i que prop d'un 4% de les persones viuen en llars sense accés a una alimentació bàsica. A més, des de la crisi s'han deteriorat moltíssim les xarxes de protecció social i familiar de les persones en situació més vulnerable, que se suma a l'augment de les persones en situació d'aïllament social o amb relacions socials adverses.

Els esquemes de garantia d'ingressos mínims a Espanya, amb els seus diversos subsistemes, han tingut reformes permanents o desenvolupaments amb molt diferents efectes en cobertura i intensitat protectora. La seva característica definitòria és la seva limitada cobertura i la seva baixa intensitat protectora, que si bé redueix la pobresa relativa, no ho fa amb la severa. Davant d'aquesta preocupant realitat cal afegir-hi també, no només l'augment de la despesa social, sinó la seva redistribució perquè arribi a qui la necessita.

Finalment, l’informe llança un missatge molt clar per als navegants polítics. La ciutadania segueix donant suport a l'Estat de benestar com a mecanisme de protecció social. Més que abans, es demana a l'Estat que intervingui per aconseguir una societat més igualitària, per garantir el dret a la salut o a l'educació i per protegir-nos de la pèrdua d'ingressos derivada de situacions de vellesa, malaltia o atur. Els ciutadans no consideren creïble el discurs sobre “l’excessiva” despesa social. No, no és creïble i més amb les dades a la mà.