Els cercles restauratius com a eina de transformació dels conflictes

Fa més de 20 anys, Dominic Barter va començar a treballar amb els habitants de les faveles de Brasil, governades per les bandes i la violència, i junts van detectar que la comunitat feia emergir determinats processos de resolució dialogada dels conflictes, processos que van acabar prenent la forma del que avui es coneix com a cercles restauratius.

Els cercles restauratius són un model metodològic de transformació dels conflictes que beu dels principis de la Justícia restaurativa. L'element essencialment restauratiu d'aquesta metodologia recau en la convicció que les persones afectades pel conflicte solen ser les més adequades per trobar una manera satisfactòria d'encarar-lo conjuntament, restaurar-hi les relacions i establir les bases d'una convivència futura.

Pot semblar-nos òbvia l'afirmació que cal treballar per la convivència dins les comunitats, i que una bona convivència és la millor prevenció per als conflictes, però la nostra societat, altament sofisticada i tecnologitzada, ha abandonat la majoria dels espais on aquest maneig dels conflictes entre persones hi podria tenir lloc. Avui ens falten eines i també contextos analògics on poder resoldre diferències o simplement retrobar-nos. Ja sigui a l'escola, dins la família, a la feina, al barri o, en un nivell més macro, en temes polítics, ens veiem immersos i prenent part en conflictes constantment i alhora no sabem ben bé com conviure-hi. Són moltes les emocions en joc, els prejudicis inconscients i la influència d'agents externs provinents sovint dels mitjans de comunicació i d'alguns sectors polítics els que es barregen afavorint les posicions polaritzades. Sovint arribem al punt de distingir entre els que pensen com nosaltres i els que no, entre els que estan del nostre bàndol i els que estan de l'altre, en definitiva, entre "nosaltres" i "ells". El problema d'aquesta mena de murs és que no només ens separen d'aquells amb qui tenim el conflicte i per tant ens allunyen de postures conciliatòries, sinó que també ens fan creure que amb la distància acabem amb el conflicte mateix. En canvi, el que probablement passa és que el mur aconsegueix limitar enormement la nostra capacitat de veure i d'entendre la naturalesa mateixa del que succeeix. Barter afirma que "el conflicte no és un problema que hàgim d'arreglar, sinó un fenomen que necessita ser comprès". Doncs bé, els cercles restauratius són una eina per destruir aquests murs, per ajudar-nos a caminar directament cap al conflicte i aprendre allò que ens han d'ensenyar.

Precisament arran de la idea de generar comprensió al voltant dels conflictes, el passat mes de juny la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés URL va acollir unes jornades de formació i pràctica sobre cercles restauratius amb la voluntat d'aprofundir en l'impacte individual del conflicte entre Catalunya i Espanya. La persona encarregada de la formació i de facilitar el cercle, seguint el model desenvolupat per Barter, va ser Duke Duchscherer, expert també en comunicació no violenta i facilitador en altres conflictes intrasocietals. Van ser quatre dies intensos, dos de formació i dos dedicats a la realització del cercle, en els que es va posar en pràctica una altra manera d'encarar una polarització de la qual tots en som part.

Al cercle hi varen participar 13 persones, residents a Catalunya, que representant tot l'arc de posicionaments polítics, van accedir a asseure's a parlar, sense saber gaire en què consistiria l'experiència concretament. A més, per primera vegada s'incloïa persones externes que rebíem la formació en aquesta metodologia i, per tant, que vàrem presenciar el procés, mirant d'interferir-hi el mínim possible.

Com funcionen els cercles restauratius

Com a observadora, doncs, i per compromís amb els participants voldria descriure seguidament només aquells elements procedimentals, aquells que em semblen definitoris dels cercles restauratius.

El cercle, forma del diàleg: el fet que els participants s'asseguin formant un cercle real ens recorda que, com en molts altres aspectes de la vida, que la forma en què es fan les coses obeeix a un motiu. És a dir, que continent i contingut mantenen una relació causal que hem de tenir sempre en compte. En aquest cas, el cercle funciona com una figura que permet que totes les veus s'escoltin, crea grup i alhora el conté de manera visual i també experiencial. D'aquesta manera, el diàleg que hi té lloc propicia la implicació de tots els participants, reforça la idea d'horitzontalitat entre ells i l'absència de jerarquies, però també la inclusió de cada posició i, en aquest sentit, construeix confiança i intimitat.

L'escolta és el nucli: el procés del cercle pot ser entès, en gran manera, com un entrenament intensiu de l'escolta empàtica. Per aquest motiu els marcs temporals d'aquestes trobades han de ser definits, però també prou amples per permetre que tots els participants puguin no només expressar-se, sinó que també puguin escoltar el significat d'allò que l'altra persona expressa. Quan escoltem el sentit profund de les paraules de l'altre hi establim un vincle nou. Quan el sentit profund d'allò que diem és recollit per un altre, som més capaços de connectar amb el que expressem. Aquest exercici d'expressió, escolta i recollida es va repetint fins que tothom senti satisfetes les seves necessitats. El que queda és la sensació que tots els participants es reconeixen i són conscients que han establert una relació de respecte entre ells.

La humilitat del facilitador: al contrari del que podríem esperar de qualsevol expert o professional, en un món de gurús i de protagonismes individuals, Duke Duchscherer entén el seu paper de manera instrumental. Tot l'èmfasi està posat en el procés: les fases que inclou (pre-cercle, cercle, post-cercle), les eines de la comunicació no violenta i la metodologia lligada a les arrels restauratives. Ningú millor que les persones d'aquella comunitat per entendre el conflicte i ningú millor per trobar les maneres d'encarar-lo, tractar-lo i plantejar-se el futur en comú. El conflicte pertany a aquella comunitat i difícilment algú extern podrà importar-hi una solució eficaç. Tot i reconèixer que hi ha més art que tècnica en allò que fa, Duscherer posa tots els seus esforços en mantenir el pes en el procés i no en la seva figura individual. Confiar en el cercle com el continent idoni i donar als participants la veu i el temps que necessitin és possiblement el més difícil de fer com a facilitador.

La transformació: quan els dos dies dedicats al cercle van finalitzar, els observadors vàrem poder presenciar com persones que havien arribat amb posicions absolutament hostils respecte de les altres sortien de l'experiència del cercle amb una comprensió diferent del conflicte, més incloent, més humana i més oberta a l'altre. Havien pogut parlar i escoltar d'una manera que no havien viscut abans sobre un tema que els semblava massa difícil i en un context social excessivament tens. Als observadors no ens va quedar dubte que l'impacte dels cercles és tan real com transferible. Els participants, malgrat la intensitat o gràcies a ella, van marxar sentint que una part important del seu dany havia estat restaurat i que es reconeixien en els que fins llavors havien estat els seus enemics.

El compromís: per tal de provocar un impacte real capaç de multiplicar l'efecte d'aquest cercle, l'últim dia, l'última estona, se'ns va demanar, tant als participants, com als observadors, que ens comprometéssim a una acció individual que d'alguna manera transmetés la força del viscut en el cercle. Voldria que aquest text pogués fer aquesta funció, i servís almenys com a testimoni que es pot recuperar la confiança en els altres i que fer-ho ens fa més forts com a comunitat.

Per acabar, només insistir en la certesa que tot i la insalvable magnitud de l'enfrontament i la constatació que les postures semblen irreconciliables, els cercles restauratius representen una metodologia que ens permet caminar a través dels conflictes, recordant-nos un ensenyament senzill, però oblidat en el fons de la memòria del temps: apropar-nos a l'altre, escoltar-nos i oferir-nos amb la mútua presència és el principi de tota relació humana. Avançar en cercles és possible malgrat tot.

*Les jornades van ser organitzades per l’Associació de Comunicació No Violenta (ACNV) amb la col·laboració de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés URL i l’Institut de Desenvolupament Professional de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona (ID-ICE). Van tenir lloc entre els dies 27 i 30 de juny de l’any 2019 a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article