Sistema capitalista: ens beneficia o en som víctimes?

L'altre dia vaig tenir una conversa amb una amiga que acaba d'anar-se'n a viure en parella i em comentava la dificultat d'emancipar-se, tirant de contractes temporals (quan té una carrera i un màster), i recorrent unes quantes ajudes familiar per a aconseguir-ho. Se'm va acudir llavors parlar d'un tema que per a mi és la base de la majoria de problemes que viu la nostra societat: el capitalisme.

Al sistema capitalista només li interessa generar beneficis. Aquest, al mateix temps, fa que hi hagi pocs llocs de treball i que sempre es mantingui una taxa d'atur, que genera llavors una alta demanda de treballadors per la poca oferta laboral que hi ha, provocant així la famosa competència i rivalitat que tots hem viscut, perquè se'ns ha ensenyat a competir amb el del costat. Millor currículum, millor formació i estudis, millors habilitats i competències laborals... No tots els que volen i tenen voluntat, poden treballar.

El capitalisme posa la riquesa per sobre de tot i la distribueix de forma desigual. Les persones més pobres es queden amb la part més petita del que produeix l'actual sistema, es presumeix que cada vegada hi ha menys pobres quan això és una mentida. No s'està traient a gent de la pobresa: s'està traient gent de la misèria absoluta per portar-la a la precarietat i esclavisme sense que pugui optar a unes condicions dignes. Un informe de la OIT ja ho adverteix: el 85% dels treballadors temporals a Espanya es troba en aquesta situació perquè no troben un treball indefinit. Al nostre país continuen guanyant els contractes temporals de sis mesos o menys i els sous baixos. Una precarietat estancada que l'únic que aconsegueix és que per a la nostra generació i les properes sigui la nostra única opció de vida i ens resignem a això, perquè si s'evités (que no interessa), s'acabaria el modus operandi de la riquesa per part dels més rics.

Vivim en un entorn que organitza les relacions socials segons el model de mercat, portant així a la societat a “desenvolupar un esperit d'emprenedors de si mateixos”, obligant a cadascun de nosaltres a viure en un univers de competició generalitzat. Aquesta nova subjectivitat s'aprèn des de l'escola, inclòs els valors del mateix capitalisme, i aquí juguen un paper clau les organitzacions internacionals i intergovernamentals, estimulant aquest model, i fent que les persones estiguin sota la seva pròpia pressió per aquest interès individual, interioritzant la culpa i projectant frases com “si no tens feina, és perquè no ets prou emprenedor”.

Això fa que la falta d'ocupació, que és el problema més estès, deixi de ser un problema social i s'acaba assumint com un problema personal d'incapacitat i autodomini, on l'explotat esdevé explotador de si mateix i el fracassat fracassa perquè és culpable del seu fracàs. Per tant, la paradoxa d'aquesta ètica és “ajuda't a tu mateix”, però el que fas inconscientment és autoexplotar-te voluntàriament. L'explotació d'un mateix resulta més eficient perquè s'associa a una falsa idea de llibertat. El missatge que ens donen és clar: l'atur, el fracàs, la pobresa, l'exclusió... són considerades conseqüències per falta de prudència de l'individu.

Una via pràctica consistiria en promoure formes alternatives a aquest model de mercat. És a dir, establir relacions de cooperació amb els altres, compartir la creació de comunitats d'aprenentatge, assistència i suport mutu, potenciant el treball en comunitat i l'economia social i solidària. Al final només té un nom: raó del pro comú.

Parlar del pro comú és recuperar aspectes de la part més humana i cultural, però el discurs de mercat ho rebutja. Pertànyer a una comunitat amb la qual es comparteixen valors morals i objectius socials pot ser una força potent. Perquè la llibertat és alguna cosa més que acumular capital i augmentar l'economia pròpia.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article