Amb les dades a la mà

Mesos enrere la Fundació Plataforma Educativa va presentar a la biblioteca Carles Rahola els resultats de l'estudi que la Universitat de Girona va fer del projecte de mentoria social Sapere Aude. L'estudi recull i articula un munt de dades relacionades no només amb els joves tutelats pel sistema de protecció i els seus mentors i mentores (persones voluntàries), també dels i les mestres que tenen a l'escola i dels i les educadores socials que tenen en els centres d'infants i joves tutelats on viuen aquests joves.

Les dades, de caràcter quantitatiu i qualitatiu, es van recollir a l'inici i al final del projecte i, a banda de les dades corresponents a l'experiència feta a Catalunya a través de Plataforma Educativa, l'estudi també recollia les de les entitats de Croàcia, Alemanya, Àustria i França que també van participar en aquest projecte europeu. Cada país amb les seves peculiaritats estructurals, pel que fa al tipus de centre, i al perfil de jove que hi viu. Però em centro en allò que ens interpel·la directament i que penso que ens hauria de fer reflexionar.

En general, les dades (Oh! Sorpresa!) no ens deixaven en gaire bona posició respecte als altres socis europeus. En especial en recordo una relativa a l'antiguitat dels educadors i educadores socials referents en els centres d'infants i joves tutelats on vivien els participants d'aquest projecte de mentoria social. D'això ja cal que en prenem nota perquè el dinamisme bé pot ser positiu en moltes ocasions però l'antiguitat és un grau, en aquest cas i en molts altres, i aquí és factor importantíssim: és molt diferent mantenir un referent adult mínimament estable, que no mantenir-lo. Aquesta dada, comparada en l'àmbit europeu, també és significativa en relació al reconeixement social d'aquesta tasca, reconeixement que també té una repercussió a nivell de retribució i de condicions laborals. (Cosa que tampoc em sorprèn gaire, malauradament).

L'estudi destacava una altra dada que em va inquietar més: les expectatives de futur dels diferents professionals o adults implicats en aquesta experiència respecte als joves. Com veuen, aquests professionals que tracten dia a dia amb els joves, el seu futur? La pregunta versa subsidiàriament en el sentit de la seva feina... Doncs l'estudi reflectia un major pessimisme entre els i les educadores referents dels menors vers el seu futur, per un major optimisme dels i les mestres de les escoles i, sobretot, dels i les mentores. És a dir: que tenim que les persones adultes referents en la seva vida quotidiana, l'equivalència, salvant les distàncies, de la família, projectaven unes expectatives de futur més pessimistes en els joves.

Reconec que la dada em va inquietar, ja que se suposa que els educadors i educadores socials referents dels centres d'infants o joves tutelats haurien de ser, penso jo, els que més optimisme haurien d'injectar al futur dels i les joves. Lluny de culpabilitzar-los, que prou feina tenen en el seu dia a dia (us ho puc assegurar perquè ho sé per experiència), penso que potser aquest major pessimisme està condicionat per tota la informació social i familiar que coneixen dels infants i joves tutelats i per la dificultat de trencar, moltes vegades, amb aquesta càrrega hereditària, que massa vegades actua com una llosa difícil de portar.

Aquesta dada, sens dubte, convida a la reflexió, i a la necessitat d'articular estratègies i dinàmiques que permetin revertir aquest pessimisme. Finalment, no és qüestió de fer volar coloms, però sí, sense defugir la crua realitat, intensificar l'optimisme (allò de la discriminació positiva) i donar un major marge a l'esperança que, malgrat tot i aquest present, hi ha un futur pel qual paga la pena esforçar-se. Tenim les dades a la mà i una altra edició d'aquest projecte que està a punt de començar amb el nou curs escolar. La reedició ens diu que les dues anteriors han anat prou bé. Que el vincle entre mentor i mentorat és positiu, es miri com es miri i que el futur, molt probablement, tendirà a recollir dades per a l'esperança.