Incendis, estius, focs

No he aconseguit trobar les dades d'enguany. Segur que hi són, però no he acabat de topar amb elles. I mira que cercar-les era un ritual periodístic estiuenc de cada final de juliol, però ni sant google m'ha ajudat. Ara bé, com que malauradament l'exclusió de cada desigualtat és crònica i es cronifica cada dia més, em remeto a les dades disponibles de 2017 i 2018. Un 29,7% dels catalans no fa vacances. Perquè no se les poden ni permetre: ni tan sols una sola setmana. La precarietat ininterrompuda que ens imposen com a forma de vida i com a factor determinant de tantes altres privacions, no només materials.

En els anys durs de la crisi, la dada es va enfilar al 40% i va enxampar desigualment un terç dels europeus. Dels sud i l'est europeu, per matisar, que la crisi sempre va per barris i països: al pòdium dels 'sense vacances', Romania, Grècia, Portugal i... l'Estat espanyol. El que sí que es pot llegir aquest agost és que un 15% s'ha endeutat a curt per anar-hi i que el 40% dels autònoms no en faran, de descans merescut –quants seran falsos autònoms sense vacances de debò...

En tot cas, per condensar: tres de cada deu no fa vacances. També valdria la plena explorar què fan els que les fan, quan turisme ha esdevingut, finalment, anar de compres al macrocentre comercial global. Viatjar era una altra cosa, el significat de vacances –mercantilitzat– ens l'han mutat dràsticament i sovint el més llunyà no deixa de ser el més proper. I és a tocar, a cada perifèria que el centre amaga, dissimula o disfressa. No cal anar lluny per aprendre a mirar. Ni per saber comprendre. Dialèctica de les dues ribes, diguem que l'aigua –contaminada i plastificada– de la mediterrània és exactament la mateixa i alhora és diferent, distinta i, sobretot, brutalment desigual.

Dualitats salvatges en dies d'agost: col·lapse als aeroports i col·lapse a la mediterrània. Cada vell estiu dona per descodificar l'escletxa nord-sud altre cop: cues lowcost al nord, embussos turístics, per desplaçar-se arreu sense problemes; cues al sud i nàufrags a la deriva, al cost més alt, per anar enlloc sense bitllet de tornada i trobar-se el laberint de murs, filferrades, CIEs i deshumanitzacions. El sentit de l'itinerari defineix el desplaçament. I la història es torna a repetir. Com a farsa, com a tragèdia o com a totes dues coses.

Cada temporada, també, el mateix hill street blues: que si la crisi de seguretat a la ciutat, que si l'estigma contra els menes, que si els manters i el comerç –com si Amazon no existís–, que si més codi penal en foc inquisitorial. Cap titular és innocent. Passa el que passa, si no ens empassem diàriament les píndoles del discurs del poder, que per inseguretat, inestabilitat i insalubritat em surt que del rescat bancari ja es donen per definitivament perduts 50.000 milions d'euros; que el lloguer ha pujat un 50% a Barcelona en els darrers cinc anys; i que la UE ens multa per ser una de les ciutats amb l'aire més brut d'Europa. Totes tres afecten directament la seva seguretat, malgrat que cap de les tres es tradueixi en invocacions institucionals de mà dura, això-s-ha-d-acabar, ja n'hi ha prou o punt i final.

Mentrestant, els que fan l'agost –tot l'any– són els de sempre: deu anys del pet oficial de la crisi financera i facin els números, que l'entabanada ha estat geomètrica i, a més a més, continua i nosaltres, aquí, impàvids i perplexes. No ens volem creure el que ja sabem. Potser, preferim estar 'de vacances' tot l'any. Que podíem ser prou idiotes i despietats ja ho sabíem. Però, tant i de forma tan continuada? El 1972 ja ens van advertir que pretendre un creixement infinit en un món finit era bogeria i que menystenir els límits de la biosfera i desafiar les lleis de la termodinàmica, una temeritat d'extralimitacions. Han passat 47 anys des d'aleshores. I no és que no féssim res i que no féssim cas de les recomanacions de l'Informe Meadows: resulta que vam fer exactament tot el contrari. És un suïcidi ecològic, diuen alguns. Però les pistes oloren més aviat a assassinat premeditat.

A part d'espectadors cecs, usuaris acrítics, electors frustrats i consumidors compulsius, ara també ens volen turistes gregaris, petjada ecològica i social inclosa. Mirar sense veure, moure's sense rumb i exposar-se a l'aparador de les xarxes socials: una mena de dependència ionqui, induïda i preprogramada, del viu com si no hi hagués demà.

Però resulta que de demà sempre n'hi ha i pot ser encara un lloc força pitjor –també millor, no es pensin. En el dilema de futur, mentrestant, la indiferència nihilista és el gran incendi contemporani i fa l'agost cada any. Tot ho crema. Pot ser perquè viure com si no hi hagués demà deu equivaldre, gairebé i en algun indret inhòspit, a morir avui. Bones vacances.