Víctimes: reconèixer-les per reparar-les

Haver estat víctima de qualsevol tipus d'acte violent o d'abús de poder és, sens dubte, un fet traumàtic que pot comportar greus danys físics i mentals, patiment emocional i vulneració dels drets fonamentals, no només a qui ha patit directament els danys, sinó també a altres persones com els seus fills i filles, familiars i/o altres persones properes.

Parlar de víctimes, sovint ens remet a persones passives i indefenses, per això moltes persones rebutgen d'identificar-s'hi; així i tot és important el reconeixement com a "víctima" no només per dignificar-les, sinó també entenent que com a tals, se'ls ha de garantir l'accés a la justícia, el dret a ser tractades amb respecte i dignitat, el dret a la protecció i l'assistència, i el dret a la reparació.

Per a tenir aquest reconeixement, que no només s'ha d'assolir en el terreny social, sinó també des de la perspectiva legal i política, és necessari una acreditació del dany o vulneració de drets que s'hagi produït, sempre segons el que s'estableixi en la llei corresponent, i amb independència que s'identifiqui o condemni al/la responsable del dany.

Tot i que aquest marc conceptual i procedimental sembla estar molt clar en la majoria de tipologies de víctimes, en alguns casos, com els de violència masclista, continua havent-hi clares resistències, tant en el mateix reconeixement dels danys -i per tant, de la condició de "víctima"-, com en garantir els drets d'aquestes víctimes, que massa sovint són qüestionades , menystingudes o invisibilitzades des de les mateixes institucions.

És el que es coneix com a violència institucional, una altra forma de violència masclista invisible i sistèmica. Una actitud que a vegades qüestiona, més que interroga, com ho hem vist en casos com els de la Manada, o que limita i posa condicions als drets de les víctimes.

Una violència, fruit d'un sistema alçat sobre fonaments de tall patriarcal, arrelat al context sociocultural, on des de les mateixes institucions sovint es perpetua, normalitza i legitima la violència masclista a través de la reproducció de determinats estereotips basats en relacions de poder desiguals entre homes i dones.

Un exemple clar, l'hem vist fa només uns dies, quan s'ha donat a conèixer que el Consell Interuniversitari de Catalunya, que regula les exempcions als preus públics de les universitats catalanes, està posant terminis a “la condició de víctima” de les dones que han sofert violència masclista en l'àmbit de la parella, de manera que les bonificacions que fins ara rebien aquestes dones, estan condicionades al mateix temps que el maltractador està a la presó (bonificacions que fins al 2014 eren indefinides i no tenien cap limitació temporal).

Així doncs, veiem com, malgrat s'estableix de forma clara en el Decret de preus universitaris, i segons l'article 15.1 de la llei vigent (La Llei 5/2008, de 24 d'abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista), que qualsevol víctima de violència de gènere, així com els seus fills i filles, té dret a una exempció total dels preus fixats pel mateix decret, el que acaba passant, a la pràctica, és que es “limita temporalment” aquesta bonificació, vinculant la “condició de víctima” a la durada de la pena imposada al maltractador, més la durada de les mesures accessòries de protecció i seguretat imposades a favor de la víctima.

Com diu Josep Maria Jiménez (membre del Consell de l'Estudiantat de la Universitat de Lleida, i qui va detectar arran d'una queixa al Síndic de Greuges de la seva universitat aquesta irregularitat) aquesta vinculació de terminis entre condemna i bonificacions, indueix a pensar que com més hagis aguantat i més dura sigui la pena que han imposat al teu agressor, més víctima seràs.

Mirant cap a la llei estatal (Ley Orgánica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género), en la que es basen normatives com la d'exempció de preus universitaris o altres, veiem que es considera, només, “víctimes de violència de gènere” a aquelles dones que han patit violència en l'àmbit de la parella. Així, exclou molts altres tipus de violències masclistes.

A Catalunya, la Llei 5/2008, de 24 d'abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista en recull moltes més, malgrat la violència institucional tampoc s'hi contempla. Més enllà de l'exercida per homes contra dones en el marc de la parella o exparella, hi ha formes i expressions de violència masclista que requereixen ser visibilitzades, reconegudes i abordades. No per estar fora de l'àmbit considerat privat són violències de menor importància. Ni redueixen la condició de víctima ni poden limitar els drets que han d'anar-hi associats.

Tot i els avenços en conscienciació social, ens queda camí per recórrer. La capacitació multidisciplinar és imprescindible en totes i cadascuna de les persones i professionals que intervenen en l'atenció d'aquestes dones, per entendre la globalitat del procés i comprendre de manera integral què són les violències masclistes i acompanyar les víctimes, sense limitacions ni prejudicis.

S'ha de tenir en compte que estem davant d'un problema estructural i, per tant, les institucions han de garantir en primera instància, l'aplicabilitat de les lleis i normatives. És la base sobre la qual actuar per erradicar la violència masclista. Fer-ho exigeix, alhora, destinar els recursos necessaris a la protecció, atenció i reparació de les impactades per violències que resulten del mer fet de ser socialment llegides com a dones, en una organització social que encara ens vol subordinades.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article