De l'explotació tolerable a la desigualtat obscena

Tornen a parlar de "polítiques socials" i aquestes semblen haver estat el nucli de les negociacions polítiques del moment. Com que ja estem definitivament immersos en discursos en els quals la mentida és veritat, el que ahir era blanc avui és negre profund, es pot vendre buidor fent relats, no deixo de pensar que els treballadors del social també ens acabarem acostumant a la perversió oculta de les formes d'ocupar-nos de les persones.

Algunes polítiques són socials i unes altres antisocials? Unes, les importants, han d'estar pensades per a les persones que ja posseeixen, suren a la societat, tenen presents i futurs de satisfacció? Unes altres, les polítiques secundàries, han d'incrementar-se perquè tenim més persones que tenen dificultats i no acaben de funcionar a la nostra societat? Polítiques per a què el món continuï funcionant com fins ara, complementades amb polítiques benefactores, reductores de patiments?

En plena crisi, quan tot eren retallades, ja advertia que algun dia potser tornarien a tenir diners en el món social, però no retornarien els principis, les idees i valors que es passaven per damunt. Servirà poc millorar, per exemple, l'atenció sanitària si no torna el manteniment del dret a la salut amb una resposta pública, universal, de la comunitat.

En els programes que ara negocien apareix, per exemple, l'augment del salari mínim. Si s'aplica, podrem fer atenció una mica millor. Però, per què no negocien el nivell d'explotació tolerable? Política social no vol dir simplement garantir uns ingressos mínims, també vol dir que els ciutadans i ciutadanes poden sentir-se persones en la mesura que no viuen condemnades a incrementar els beneficis d'un altre. Avui necessitem polítiques socials basades (explicades així) en posar fre a l'explotació. No serveix cobrar més i ser menys.

Augmentar els impostos a qui més té? Sí. Però no com a simple necessitat per tenir recursos per aplicar mesures socials. Es tracta d'apujar els impostos perquè les societats viables són aquelles en les que el nivell de desigualtat no arriba a l'obscenitat. Ja hem renunciat al fet que qui està baix passi a estar d'alt, però per aconseguir que la distància entre desigualtats permeti viure al mateix món. No es tracta de contraposar rendibilitat i equitat. Ni econòmicament ni socialment és rendible l'empobriment farcit d'injustícia.

Podria seguir amb molts més aspectes de les negociacions de política social, però no és la meva intenció discutir-los. Escric per recordar que, sota formes aparentment més suaus, immersos en les paraules enganyoses, estem de nou en el territori de la beneficència compassiva i continuen demanant-nos que ens dediquem a distribuir arguments per a la resignació, que calmem les grans desesperacions.

Per a no ser enganyats, el nostre “relat” sobre les polítiques socials, el que conté les vides reals de les persones que van quedant al marge, hauria de tenir, si més no, quatre grans components:

  1. Tota “prestació” neix d'un dret vulnerat (no d'una exigència individual del "em pertoca" o de la necessitat del poder d'aplicar pal·liatius que evitin problemes), i ha de ser explicada i atorgada a partir del seu reconeixement. Els drets que volem fer efectius són drets col·lectius. Les respostes estan personalitzades però sempre fem descobrir la mancança col·lectiva (“no ets pobre, formes part d'una pobresa compartida”). A més, segueix sent vàlida la teoria del doble dret. Garantir el dret a la prestació i el dret a la disponibilitat professional per gestionar la sortida de la dificultat, el dret a l'acompanyament social.
  2. Com que continuaran plovent crisis, les polítiques socials han d'estar pensades perquè no les paguin qui viu en situacions de fragilitat. Ja tenim tota una generació d'adolescents fills de la recessió. Nois i noies que tota la seva infantesa s'ha desenvolupat en mig d'empobriments. Així, per exemple, la lluita contra la pobresa que pateixen els infants implica garantir que no pagaran els nostres peatges (fent possible educació 0-3 universalitzada, amb fórmules variables, que supleix el que els pares econòmicament supervivents no poden facilitar).
  3. La gran política social es diu educació. Es poden intentar tots els pactes escolars que vulguin, però no existeix política social si l'educació (al llarg i ample de la vida, escola inclosa) no està al servei de compensar les desigualtats i no pas de garantir l'ordre social, la reproducció de les classificacions socials.
  4. Polítiques socials vol dir vides que poden ser viscudes. Fa anys parlaven d'intervenció comunitària... Podem arxivar la paraula, però ajudar les persones sempre serà fer possible que tinguin vida digna en companyia d'uns altres. Política social és dignificar els barris, fer que la vida sostenible no sigui per rics, posar recursos per a la felicitat comuna, deixar de construir el fantasma de la inseguretat, no aportar elements per a l'elaboració d'enemics, ...

No cal que pactin polítiques socials. Ens conformem que reconeguin el dret a una vida digna no sotmesa totalment als poders econòmics.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article