Socialitzar la mobilitat és fer país

La ciutat és l'espai on les persones adquirim la condició de ciutadans i ciutadanes, és a dir, la condició de ser persones titulars de drets polítics, socials i culturals. D'aquí, la importància que les nostres ciutats i pobles siguin veritablement inclusius i accessibles per a tothom en el seu sentit ampli. Municipis que han d'assegurar l'accés a edificis, serveis i entorns, tant públics com privats; que han de garantir la participació en la vida política, social i cultural; que han de possibilitar el contacte amb altres persones i que han d'afavorir la llibertat d'elecció perquè tothom, sense excepcions, pugui fer-ho de manera autònoma, segura i en igualtat de drets i oportunitats.

En els últims anys, a les nostres ciutats s'ha detectat una necessitat que ha crescut ràpidament: la mobilitat de les persones. Una mobilitat que ve condicionada per la necessitat que tenim d'aprofitar més el temps per a les nostres activitats diàries. Necessitem fer més coses, en menys temps. Aquesta optimització del temps implica molta més pressió en la mobilitat de les persones, pressió que exclou cada dia més gent. Els col·lectius susceptibles de tenir reduïda la seva capacitat de mobilitat veuen reduïda també la seva funcionalitat en el seu funcionament urbà i, conseqüentment, veuen vulnerats l'exercici dels seus drets com a ciutadans i ciutadanes de primera, tot i que la Convenció de l'ONU pels drets de les persones amb discapacitat és molt clara: l'accessibilitat és un dret i la seva falta és considerada una vulneració de la igualtat d'oportunitats.

No podem oblidar, però, que la mobilitat reduïda no és propietat exclusiva de les persones amb discapacitat perquè totes les persones són susceptibles de tenir limitacions o condicionants en algun moment de la vida. Per tant, de la millora de la mobilitat se'n beneficien tots els col·lectius de la nostra societat des de la gent gran fins a les dones embarassades o les persones amb cotxets de nadó que, amb aquesta major socialització de la mobilitat, guanyen autonomia.

El punt d'inflexió per facilitar aquest canvi de paradigma va ser l'any 1992. Des dels Jocs Olímpics, Catalunya ha estat pionera en promoure l'accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda però, tot i això, portem anys dormint a la palla, el que ha comportat una pèrdua de lideratge que ara és visible. L'accessibilitat universal ha tingut un tractament molt desigual en el territori català amb unes zones rurals que estan a anys llum del nivell d'accessibilitat de la ciutat de Barcelona. Per al nostre país disposar d'un transport públic accessible esdevé un element cohesionador estratègic per garantir el dret a la mobilitat de les persones i l'equitat social a tot el territori.

Així doncs, és del tot imprescindible l'execució d'un pla per implantar la plena accessibilitat als mitjans de transport, tal com preveu la Llei Catalana d'Accessibilitat. El Govern de la Generalitat de Catalunya ha de tenir competències plenes en la gestió del transport de persones i, com a conseqüència, ha d'elaborar una diagnosi exhaustiva de l'accessibilitat del transport públic a tot el territori. Igual d'imprescindible és que des de l'àmbit municipal es promogui l'impuls de serveis de transport públic a demanda que garanteixin l'accessibilitat universal i que se segueixin avançant en els Plans d'Accessibilitat Municipals.

Catalunya necessita una societat cohesionada econòmica i socialment, per això és imprescindible l'erradicació de les desigualtats territorials. El Govern ha d'actuar de forma equitativa a tot el territori català. Barcelona és una gran capital per al nostre país, però afortunadament Catalunya té molts més matisos socioeconòmics que fan necessari valorar totes les seves especificitats territorials.