Doblement etiquetada

Cada vida, sigui com sigui i vingui d'on vingui, és diferent. Tots tenim les nostres pròpies complicacions i limitacions. Però què forma la nostra identitat? Què significa realment ser un mateix? Fent-me aquesta pregunta em vaig adonar de la importància que té el físic així com l'herència biològica en la pròpia identitat.

Malauradament, i a causa dels prejudicis socials generacionals, la meva condició femenina i la meva condició d'ètnia negra han determinat molts aspectes de la meva vida. De fet, no sé fins a quin punt ser dona negra ha marcat el meu passat, present i futur però si que soc conscient de les contínues discriminacions que pateixo, així com les diverses dificultats tant socials com institucionals a les que haig de fer front.

Ser negre suposa una limitació. És una inferioritat social i implica una passivitat respecte a l'ètnia indoeuropea. Ser dona ja és un estereotip i un mite en si que implica passivitat respecte a l'home. Per això els negres també han hagut de lluitar pels seus drets i per la seva llibertat institucional com també ho van haver de fer les dones. Tot i que hem aconseguit molts avenços, tant homes com persones racialitzades seguim oprimits i discriminats.

Durant molt de temps, els negres es consideraven propietat dels blancs i actualment seguim vivint en un sistema burocràtic racista que dificulta el procés als migrants. Més enllà, sempre ens focalitzem en la situació que viuen les persones racialitzades a Occident i neguem el seu trist passat colonitzador. Els vam robar territoris i paritats. Es va acabar amb pobles, llengües, tradicions i cultures anteposant l'europea. Els van condemnar i, per tant, inferioritzar.

D'altra banda, l'home té l'hegemonia social i la dona sempre s'ha considerat ciutadana de segona. La dona es veu inferioritzada i reduïda i, precisament, el que reclamem les feministes és acabar amb aquest sistema heteropatriarcal. Tanmateix, sovint oblidem que aquesta hegemonia també implica la superioritat de l'home blanc occidental, així com també oblidem les desigualtats de classes. El problema és que el feminisme ha instaurat una única identitat de la feminitat: una dona blanca cis, heterosexual i de classe social mitja o burgesa. Aquesta identitat s'ha deixat a moltes dones fora de la seva definició, que també patim
repressions singulars.

Més enllà, el nostre sistema econòmic utilitza les persones vulnerabilitzades, s'aprofita de la seva condició social per usar-les com a eines de treball i, per tant, inferioritzar-les i deshumanitzar-les. Això no és només immoral; també té la finalitat d'eternitzar la seva condició. Les dones tenen més perill d'exclusió social que els homes, així com els migrants també, i encara és més accentuat per les dones racialitzades, migrants o amb una altra identitat de gènere.

Les dones negres no se les jutja com a dones o com a negres sinó que se les interrelaciona. Se les condemna a la doble condició d'inferioritat. Estem animalitzades, exotitzades, hipersexualitzades i fetixitsades. Solem ocupar els treballs més estereotipats i feminitzats, tenim més risc d'avortament i d'embaràs juvenil (atès a les raons d'exclusió que he exposat anteriorment). Tenim menys referents i estem sotmeses a cànons de bellesa eurocentristes que ens obliguen a costosos i dolorosos tractaments de bellesa i també ens roben la
identitat.

Vivim en un sistema racista que instrumentalitza als migrants i es criminalitza als negres. El problema és estructural i s'ha de tractar de manera profunda. Hem de transformar el nostre sistema de valors, l'educatiu i de treball, responsable pels sous miserables i les pèssimes condicions de treball, així com la discriminació racista i sexista a la feina. Hem de canviar aquest sistema que perpetua la situació d'inferioritat politicosocial de certs col·lectius.

Ser dona negra abasta altres dificultats afegides a les de ser dona. El feminisme mainstream s'oblida de la multiplicitat d'experiències de les dones i del pluralisme d'identitats quan en realitat haurien de ser la mateixa lluita amb un mateix objectiu: acabar amb els supremacismes i assolir la plena igualtat. Hem de centralitzar la lluita feminista i familiaritzar amb altres discriminacions. Que certes dones hagin aconseguit igualtat institucional no vol dir que ens hàgim de quedar així, hem d'aspirar a la millora i no caure en l'immobilisme social. Hem de lluitar per les dones pobres i racialment oprimides i fugir d'aquesta visió exclusiva de la feminitat.

Personalment el meu sexe i la meva ètnia han estat l'eix de massa parts de la meva existència. El meu nivell de melanina o la meva funció reproductiva no hauria de tenir cap rellevància però malauradament la societat li dóna massa. Estic patint per doble una condició d'injustícia i el sistema mereix canviar perquè no succeeixi a generacions futures. Estic empresonada pels prejudicis socials en la meva cel·la biològica. Estic empresonada i limitada pel meu cos. Estic doblement etiquetada i doblement inferioritzada.

El gènere i la raça són constructes socials i no ens haurien de definir. Hauríem de ser més crítics i inclusius i deixar de rellevar les característiques biològiques com el sexe o la raça, ja que són sempre motiu de discriminació. Per últim, tots els moviments socials haurien de ser més inclusius i unificats. Ens hauríem d'entendre i trobar el punt mitjà per arribar a l'objectiu que tots cerquem. Al cap i a la fi, com deia Angela Davis, “si les dones negres fossin lliures significaria que tothom hauria de ser lliure perquè la nostra llibertat necessitaria la destrucció de tots els sistemes d'opressió”.