La complicitat del nostre silenci

Què deu fer el cos, els ulls, les orelles, quan un sent crits dels veïns i no es fa res? O com dormen, com senten, com viuen aquells amics que passen vacances junts quan tot va bé però que quan van mal dades entre una de les parelles, resulta que no fan res perquè són coses d'ells? Aquells crits, aquells insults, allò que ha creuat la línia del dolor quan et deixen: són coses d’ells. Què passa per dins de qui no se sent interpel·lat per la violència? El gran problema, em sembla, és que la gran majoria no ho computa com a tal, està molt enfadat i prou.

L'abús de poder que teniu vosaltres, homes, i sí, parlo d'homes perquè el 62,4% de les persones víctimes de violència domèstica registrades són dones i el 73,1% de persones denunciades per aquesta mateixa causa són homes (dades 2017). I si ja em traieu l'argument de les denúncies falses, és perquè no teniu remei, busqueu-vos les dades vosaltres mateixos. Ara deixeu-me parlar. Els homes sou els que ens dieu: tu no tens tants diners; et quedaràs sola amb tot el que m'has fet; què faries sense mi; em quedaré els fills; ets una puta; tu has destrossat la nostra família; ets una mala mare; ningú et creurà; tu t'ho has buscat; això és perquè en tens un altre; si em demanes perdó et deixo que seguim junts; què et penses que dirà la gent?; si em deixes em suïcidaré; si em deixes et faré la vida impossible, etc.

I això sempre és el principi. I això ho diu gent com tu i com jo, i ells, fins i tot, ho reconeixen perquè estan molt enfadats i es veu que si estem molt enfadats tenim dret a dir barbaritats i a fer por a altres persones fins a destrossar-les.

No vull parlar massa d'aquests homes que saben com atemorir, com enfonsar i com fer mal. I, o ho fan sense adonar-se'n (no sé què és pitjor), deixant morat o sense, i somriuen pel carrer, porten els nens a escola amb total impunitat o segueixen fotent barbacoes amb el grup d'amics mentre elles s'escolen de la vida, hagin fet el que hagin fet (segurament només han decidit com viure, i a ell, a ells, no els hi ha agradat). Ella mirarà, doncs, de passar sense fer soroll, cada dia més prima, aguantant-se les ganes de dir en aquests amics que semblen llobarros que els necessitaria a prop i no així de lluny. Caminarà fluixet debatent-se entre la culpa i la culpa. Has estat molt valenta.

Jo, en definitiva, el que vull és parlar dels que els envoltem, no vull permetre’m pensar que no tinc res a fer-hi. No vull creure'm el que ens han dit sempre: no et fiquis on no et demanen.

El puto dubte de si potser ella s'ho mereixia una mica. Ningú es mereix tenir por, sentir-se dolenta, sentir-se una mala mare per decidir com viure i fer-ho de la millor manera possible. Absolutament cap mare es mereix veure els seus drets com a mare en mans d'un ex amb l'orgull ferit. Animal, que ets un animal. Això no s'ho mereix cap persona, oi que m'enteneu?

Posem-nos al cap que si hi ha una persona maltractada i un maltractador tenim la responsabilitat de fer créixer el monstre o contribuir en la recuperació de la víctima. De veritat sentiu-vos culpables, i molt, tots aquells que no feu res i sabeu què passa. Us ho mereixeu. I sobretot us ho mereixeu perquè mai és tard, sempre hi haurà alguna cosa, per petita que sigui a fer o dir, directe o indirectament: pensem-hi tots, jo la primera.

Ens falta responsabilitat pel que fa a la cura, l'acompanyament dels que ens envolten. Resulta que de les poques coses que, d'entrada, necessita una persona que passa un moment de vulnerabilitat d'aquest calibre, que està atemorida i culpabilitzada pel que li fa el seu maltractador i el que deu portar fent-li, és sentir que el seu entorn l'acompanya sense cap mena de dubte ni judici.

No és fàcil i sovint no sabem com involucrar-nos-hi per desconeixement de quins passos seguir o, precisament, per no perjudicar la víctima amb les accions que portem a terme. És important que tots i totes, com a membres d'una societat, aprenguem a involucrar-nos, a ser valents i valentes sense ser herois ni heroïnes. Caldrà escoltar la víctima, acompanyar-la de la manera que necessiti i contribuir en crear una xarxa social i professional que acoixini la persona per empoderar-la. Buscar com cobrir aquelles àrees on nosaltres podem arribar, ja que cal reconèixer els propis límits per no fer més mal.

Vull aturar-me un moment amb el tema professional. Sovint les persones valentes que sí que s'atreveixen a acompanyar algú en aquest moment poden sentir que la persona hauria de fer més del que fa. Des de fora, voldríem demanar-li uns altres tempos o accions, però no hem de salvar-la. Ella serà capaç de prendre les seves decisions però potser necessitarà un altre rellotge. Segur que les nostres reflexions l'ajudaran, però hem de vigilar amb la intrusivitat, no provoquem un mal major.

El nostre objectiu pot ser ajudar-la a veure que té tot el dret a viure com desitgi, que no mereix ser mal tractada, acompanyar-la a poder demanar ajuda a professionals i mantenir-nos al seu costat recordant-li qui és i com és de valenta, o que ha de fer aquests passos, per ella i pels seus fills, si n'hi ha. A vegades serà bo ser-hi amb silencis. Hi tenim un lloc aquí, us ho asseguro.

La justícia ben sovint és molt injusta, pel meu gust, i més quan no hi ha blaus ni cames trencades, ni informes on es redacta la violència verbal que ha pogut sentir un fill. Però hauríem de familiaritzar-nos amb el poder que té la justícia, què podem fer com a societat. Perquè és a les nostres mans. La condemna social, de la comunitat, i utilitzar la terminologia que dona crèdit a la persona maltractada i a l'agressor, igual que el suport a la víctima, confronta com poques coses a la vida. Fem-la, però fem-la bé, no com micos en una botiga de cristalls. Tenim eines socials, professionals i comunitàries a cada cantonada que ens donaran els recursos necessaris per fer bàsicament el que qualsevol ciutadà i també qualsevol institució de barri o de poble hauria de fer: no legitimar l'agressor i, sobretot, no dubtar de la innocència d'algú que, sigui pel que sigui, ha decidit deixar algú altre. Res justifica la vexació a cap persona.

I amb la persona que ha decidit fer-li mal, què farem? Perquè resulta que hi juguem a futbol, compartim un grup de whatsapp, hi treballem o anem amb el trenet de Camprodon cada any, i resulta que aquesta persona segueix tenint un nucli dur d'amics que el recolzen i que, fins i tot, entenen que maltracti la seva ex perquè ni creuen que sigui un maltracte ja que resulta que han acabat normalitzant, com amb tantes altres ex d'ells d'abans... Que és una puta i l'ha deixat per un altre, i és el que es mereix, com diu ell. No creiem que els nostres refotuts silencis amb el nostre entorn social, apaivagaran tanta agressivitat; així no posarem pau. Has de saber que amb el teu silenci has triat.

Molts haurem sentit coses però ell no ens ho ha explicat pas, se'ns presenta com un deixat, desolat. I no dic que no, un altre tema és la gestió que aquesta persona en farà de la seva nova situació emocional. No serà fàcil però caldrà plantar-li cara: tots i totes. Li haurem de demostrar que el deixarem sol, li haurem d'explicar el perquè, si cal. Li haurem de fer saber que com a homes no concebem tractar una altra persona així i que farem tot el possible per ajudar a la víctima a estar bé, sobretot, sense ell. Perquè, a sobre, possiblement ella s'ha arribat a creure el que ell li ha reiterat 1000 vegades: que sense ell no és ni serà mai ningú. Comenceu per no riure les seves gràcies quan insulta la seva ex tot fent una cosa, només això ja us costarà.

Siguem més valents, us ho demano per favor, i senzillament cuidem-nos del nostre entorn: el nostre poble, els nostres companys de feina, el nostre barri, els pares de l'escola, la nostra colla, la nostra escala o pati comunitari. No fem veure que no veiem, que no sentim, deixem de dir-nos que són coses de parella. Tinc la certesa absolutíssima que com més persones es neguin a silenciar l'amic maltractador que té una feina normal, que juga a golf i que és de l'AFA, més víctimes es refaran i més maltractadors es moriran de vergonya.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article